Des de les retallades ençà les malalties psiquiàtriques en la població infantojuvenil catalana, és a dir en els nens i joves compresos entre els zero i els 18 anys, han incrementat un 30 per cent. Me n'informa un destacat psiquiatre que ocupa una alta funció professional. Som bons amics des de fa decennis. És una persona mot ponderada, incapaç de cap exageració.

Li demano si em pot donar algun document que s'hi refereixi. Reflexiona una mica i em diu que no, però ho intentarà. Em diu que és una dada d'ús habitual, inclús per part d'ell mateix, en reunions de comitès directius sobre salut mental.

Vaig ser el periodista català que més es va ocupar del tema sociopsiquiàtric arran d'un gran seguit de conflictes que hi hagué en centres de tot Espanya en el tardofranquisme. Més tard vaig ser el director de la revista Psiquiatrika. Vaig publicar col·laboracions de grans professionals. També tingué molta difusió una fotografia seva d'un malalt lligat al seu llit amb una cadena al turmell. Lluitàrem contra la lobotomia i contra més coses. Més tard, com a jutge, vaig viure dramàtics temes psiquiàtrics, amb transcendència jurídica i judicial.

Amb la Transició molts temes van millorar. Hi va contribuir molt, des de la Diputació de Barcelona, l'advocat i polític Agustí de Semir, que tingué una trajectòria política complexa.

Com a periodista vaig tenir l'honor de conèixer personalment, i contribuir a difondre la seva feina, a figures de molt de primera fila, com l'espectacular Franco Basaglia (1924-1980), Carlos Castilla del Pino (1922-2009), José Luis Pinillos (1919-2013), Jacques Lacan (1901-1981), Jean Piaget (1896-1980) i Francesc Tosquelles (1912-1994), injustament oblidat a Catalunya. Encara que aquí ni es recordi, va ser el pare de l'Escola Institucional francesa de Psiquiatria. Fill de Reus, va viure molts decennis exiliat a França.

Des d'aleshores, és un fet que les consideracions teòriques han avançat menys que el progressos en psicofàrmacs. La Psicoanàlisi s'ha ensorrat. El tema és molt complex per encarar-lo aquí.

Tanmateix, no cal ser psiquiatra, ni psicòleg, ni res, per constatar que la follia col·lectiva que se'ns ha imposat, des de dins de Catalunya i des de la pitjor politiqueria, ha creat una situació de desintegració social, amb conseqüències immenses i segur que molt duradores.

El meu amic i col·lega Rafael Jorba ha escrit que en l'ordre cultural el mal pot durar més de 25 anys. Hi estic totalment d'acord. Ningú s'hi ha referit gens. Per tant som periodistes amb tot el plomatge. Però només dos. Altres diuen que anem tan bé. La seva irresponsabilitat és incommensurable.

En el conjunt d'Espanya i com diuen els anglosaxons, el jurat està reunit fins al 26 de juny, i ja veurem què en surt. De moment, l'aprenem que la «Pasionaria» de la CUP, Anna Gabriel, proposa fills col·lectius, «com a les tribus». Si Freud fos viu i estès aquí es posaria a córrer i no pararia fins arribar a Viena, com a mínim.

Empitjorant-ho, tot el meu paper d'avui va del futur. El futur dels que avui són joves i ja tenen algun problema seriós, atès que les cèl·lules nervioses no es reprodueixen: sempre són les mateixes.

A aquests joves els arribarà aviat «l'angoixós instant del dilema entre vida o mort, entre l'aire o l'asfíxia, entre foranes, claredats o el patri foscam», com va escriure el meu amic i gran poeta Francesc Vallverdú (1935-2014). Aquests joves hauran de fugir de la monstruositat casolana. Si hi pensen bé, els seus pares (encara no són fills «tribals» a l'estil CUP) els ajudaran a aprendre anglès, o alemany, o francès, o italià, o swahili. O el que sigui. Amb sort podran tornar d'aquí a 25 anys, més aviat llargs. Són faves comptades, dissortadament.