Guspira

JULIÀ PEIRÓ, EL DARRER ESPERIT LLIURE DE TV3

08.05.2016 | 06:30
JULIÀ PEIRÓ, EL DARRER ESPERIT LLIURE DE TV3

La mort del periodista Julià Peiró (1938-2016) ha estat una sorpresa relativa. Sabia que tenia una malaltia greu però la darrera vegada que vaig parlar-li conservava la seva vitalitat i el seu optimisme de sempre. En una professió on cada dia hi trobes més persones retorçades -crec que per la seva creixent i espantosa integració en el món polític- Julià era clar i diàfan, com volia ser. No portava cap roc a la faixa.
El vaig conèixer fa molts anys, quan ell era un fotògraf reconegut i jo, un estudiant de periodisme que treballava il·legalment com a tal. El franquisme havia transformat en un delicte d'"intrusisme" treballar sense el carnet corporatiu que havia creat el propi règim.
Professionalment, Peiró era bo, complidor, coneixedor del món real, entusiasta, bon amic i contrari a les enveges internes i a la politització que tant de mal ha fet i fa a la professió periodística.
Crec que aquí el periodisme no renaixerà com a feina lliure i independent per excel·lència. Per tant, malgrat ser necessari, el periodisme no durà a terme un gran paper en la sortida del clot en que està ficada Catalunya.
No es reproduirà el que fou en la Transició. Llavors era rara la militància i el servilisme polítics. Ara són comuns i banals, alguns assolits de manera automàtica i gairebé inconscient.
Durant el franquisme tardà jo vaig ser director de dues revistes d'art, de les quals n'estic molt satisfet. A Julià, li vaig donar força feina com a fotògraf, amb satisfacció mútua.
Quan estava posant en marxa TV3, com a director general del projecte i després primer director general, Julià em va venir a veure per proposar-me fer exactament el programa que després ha dut a terme durant crec que uns trenta anys. Era sobre vida nocturna i espectacles.
Li vaig dir que sí d'entrada. Complint estrictament amb els meus poders i la meva pràctica reiterada, li vaig proposar un contracte indefinit, amb un sou pressupostat i generalitzat.
Em digué que preferia un contracte civil de prestació de serveis d'un any, eventualment renovable. Per a l'empresa això era més favorable, per no dir idíl·lic, i així li vaig dir. Però no va canviar d'opinió i es féu com ell proposà. Crec que va ser per una mica més de cent mil pessetes al mes. En ser civil fou sense cap despesa social, com li havia ofert, amb un contracte laboral.
Jo havia fet, de l'alfa a l'omega, el primer pressupost en base a criteris objectius. En sous, vaig fer la mitjana dels sous d'altres mitjans. El ventall era mínim. El meu sou, quan vaig plegar, era exactament de 262.768 pessetes. Cap director de diari cobrava tan poc i jo a més era administrador únic, feina que efectuava amb extremada cura.
Fa uns quatre anys em vaig trobar amb Julià en una festa familiar, de tarda, d'uns amic comuns. Òbviament, ens varem abraçar. Em va dir que havia estat cessat a TV3 i m'explicà com. Em digué que l'havia cridat un cap de personal o de recursos humans per dir-li, sense exposar-li cap motiu, que no li renovarien el seu contracte anual, que finia al cap d'un mes.
Julià li respongué que no hi havia cap problema. Que ell podia fer vacances, sense cap sou, lògicament, per un mes, o bé acordar la rescissió del contracte en aquell mateix moment.
El cap del que fos de TV3 li va respondre que no: "que tenia autoritat per fer el que feia i ho volia efectuar com li havia dit".
Julià va quedar bocabadat. Ho va trobar d'una arrogància al·lucinant. S'hi repensà i consultà un advocat. Va iniciar un plet que va acabar guanyant i cobrant, crec recordar, l'equivalent a una bona dotzena de milions de pessetes.
He explicat aquests fets a diverses persones que tenen coneixement de la forma d'obrar de TV3 i de la Generalitat. Totes em respongueren que no els estranyava gens. Ho sento en especial perquè jo vaig engrescar bons i honestos professionals. Ara la cosa ha canviat. Ho ha fet en el que TV3 mostra a la pantalla, on predomina la propaganda política barata i maliciosa.
També han canviat les persones. No hi veig cap Julià Peiró, carregat de professionalisme, d'esperit lliure, per no dir llibertari (en el sentit genèric de la paraula) i de bona fe.
Per això mereix ser recordat; i altres, els servils, oblidats, execrats i foragitats. No són perdonables ni recuperables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema