UNA CATALUNYA SENSE PES NI CULTURA

26.04.2016 | 06:30
UNA CATALUNYA SENSE PES NI CULTURA

Mai abans, Catalunya havia pesat tan poc en la política espanyola, ni mai abans el catalanisme havia generat menys respecte. Això té molt sentit: quan abandonés la via del raonament per optar per la de la injúria com, a mètode, i la irracionalitat, com objectiu, et pots trobar amb el cul a l'aire. És com ara està el secessionisme.
Puc concretar molt més. Per exemple, dient que una frase de Miquel Roca en els temps de la Transició tenia més importància que les mil bajanades que arriben a Madrid des de CDC o d'ERC, per no dir res de la CUP. Volien ser la centralitat de tot i en tot i han esdevingut la marginació i l'estridència pura, dura i irremeiable.
Tothom dona per assumit que CDC tornarà a perdre vot en les properes eleccions espanyoles i també en les catalanes que segurament no hi haurà massa després. CDC ha fomentat el radicalisme itinerant, perquè ho toca tot, i finalment se'n aprofitaran els radicals més consagrats, com ERC, la CUP i Podem. Sempre s'acaba preferint l'original a la còpia. Si hagués perdurat la FAI també hi sucaria pa.
El nacionalisme romàntic català havia fet creure que el nostre «Volkgeist» (l'esperit del poble) concebut pels germans Schlegel, Fichte i en particular J. G. Herder, era bucòlic, endreçat, historicista i, en definitiva «bon enfant».
El somni s'ha acabat. En aquell pessebre nadalenc els caganers han pres el poder. Adéu als pastors, a l'ase, al bou, a les ovelles i un l'àngel de la guàrdia, que ha perdut el Nord.
També se'n pot donar una versió literària molt pròpia del segle XIX, dient que hem passat del «joc floralisme» al xaronisme. Jacint Verdaguer ha estat substituït per «Pitarra» (Frederic Soler), o per uns «Pitarra» d'enèsim ordre, sense cap interès ni gràcia, com Mònica Terribas i Pilar Rahola. I fot-li que tots els altres hem passat a ser d'Ordis.
El Sant Jordi d'enguany ha estat particularment significatiu. No he vist ni un polsim de llibre seriós del que en anglès se'n diu afers corrents (current affairs) o de cap tema d'actualitat, encara que fos «catalano-catalana». Potser és millor així, atès que, si hagués estat objectiu, hagués estat marginat i, a poder ser, tapat i silenciat com va fer descaradament, en el seu moment, la conxorxa mediàtica de la Generalitat respecte al llibre de l'exministre Josep Borrell sobre el dèficit o no dèficit fiscal català.
Malgrat haver nascut a la Pobla de Segur, Borrell potser no sabia que «l'espanyol és capaç de qualsevol cosa menys d'escoltar», segons acaba de declarar la dirigent d'ERC Anna Simó. Afirmació que és de premi.
En una Catalunya on fa poc es concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a la ignorant i mediocre Maria Antònia Oliver tot ha de ser possible. És un premi, per cert, que Jordi Pujol va fer tot el possible perquè mai no fos atorgat a Josep Pla.
Un gran best seller de Sant Jordi fou un llibre grotesc d'Empar Moliner, l'autora de la recent crema d'una Constitució espanyola en directa a TV3. Entre les infinites coses que aquesta tertuliana no coneix hi ha una frase molt certa de Heinrich Heine segons la qual «on es crema un llibre s'acaba cremant un home». Li va pasar als llibres de Heine, que foren cremats en uns anys en què els nazis també cremaven els cossos de jueus, com ho era el mateix Heine.
Fa pocs dies informava de que Jordi Pujol, el pater familias, ha tornat a escriure amb la finalitat de mantenir una ensulsiada intel·lectual i moral que ell concebí, decidí i finalment va implantar. En sé un rato llarg. No és res secundari. Valdrà la pena dedicar-hi temps i espai. Pot aclarir moltes coses.
Per exemple, permetrà comprendre com és que a Catalunya no és pot aplicar la gran frase d'Edouard Henriot segons la qual «la cultura és el que li queda a l'home quan ha oblidat tota la resta». Aquí, ai las, falla tot, i des de fa molt de temps, així com per causes internes a Catalunya. Tothom ho sap però es calla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema