Estem en un moment clau per a la Catalunya autonòmica. Mai la nostra societat no havia estat tan profundament i deliberadament dividida, des de dins de Catalunya, així com des del catalanisme.

Dotzenes de vegades, Artur Mas ha estat dient en públic i emfàticament que considerava que la Catalunya sorgida de la Renaixença, que, amb parèntesis, havia durat fins ara, havia de ser canviada. En això va estar conseqüent: no en queda res. A nivell social general, allò molt anterior de "pau i treva" ha passat a ser guerra i combat permanent. El secessionisme ha convertit el conflicte intern en una insensata senya d'identitat.

Mai he estat donat a ironia i a fer barrila, altrament en cinc minuts enllestiria els meus modestos bitllets, com el conseller Comín liquida les seves rares i desgraciades intervencions.

Es faci el que es faci i sigui qui sigui qui ho efectuï, estem en un moment molt greu, dissortat i angoixant. No hi ha ni bones diagnosis, ni prohoms, ni partits far. Tenim, en canvi, un gran desconcert, amanit de confusió, resignació i molta por.

Mai no hi havia hagut un govern de la Generalitat tan dividit com ara. Ja vaig exposar, en base a una cita i moltes informacions, que CDC i ERC s'odien recíprocament. A dia d'avui, ho saben, i ho callen, tots els polítics i tots els periodistes que conec. Saben que això no té remei. El poder polític a Catalunya és clànic i no hi ha solució possible.

A més, a les voreres hi ha uns radicalismes -CUP i Podem- als quals els entusiasmen les tensions. Són el seu fons de comerç. Sempre va ser així en els dos totalitarismes del segle XX. Qui ho vulgui esbrinar té a l'abast bibliografia per parar deu camions.

O sigui que estem malament quant a l'olla que bull i pel que fa les que podrien bullir, perquè els partits transversals tradicionals -UDC i PSC- estan tocats, precisament per ser transversals. Ara bé, la força numèricament més important de l'oposició parlamentària catalana és Ciutadans i algun paper haurà de poder fer.

A curt termini, i gràcies a un domini de poder mediàtic que ja he execrat prou, poden pesar més la CUP i Podem, perquè creen un rebombori de, com a mínim, trencadissa i de desconcert que complau a la Generalitat i, per tant, a la ben seva inefable TV3. Al Vietnam, que conec bé i estimo (però no pas al seu poder, comunista), un gran eslògan denigrador és, textualment, "l'evolució pacífica". Aquí podria ser-ho.

UDC i PSC han estat pitjor tractats per TV3 que la CUP i Podem.

Per tant, ja s'ha vist de què ha anat la CUP aquesta setmana que avui acaba. Ha estat de menstruació, atacant el dret de les dones i dels metges de contemplar aquest tema (o no tema) de manera racional, moderna així com lliure i no lesiva. Un instrument preconitzat, abusivament, per la CUP rep el nom de "copa menstrual". Permet recordar el "cinturó de castedat" medieval. Reculant a aquest pas aviat arribarem a la Prehistòria. El fals tema de la gens agradable "tovalloleta" no mereix ni comentari.

Tanta bestiesa no és un fet superficial ni puntual. És de fons i permanent. Vegi's l'admiració i, per descomptat, agraïment de Podem pel teocràtic Iran, basat en els principis de l'aiatol·là Khomeini, de qui en tinc un llibre, titulat Principis polítics filosòfics, socials i religiosos de l'aiatol·là Khomeini. Hi mostra interès pel tema de la menstruació.

Reprodueixo textualment alguns principis de Khomeini: "Si una dona té la regla durant un eclipsi de Sol o de Lluna i aquesta dura fins la fi d'aquests fenòmens, no és necessari que resi. (...) Sodomitzar una dona menstruant no comporta cap pagament. (...) És molt recomanable intentar casar al més aviat possible la pròpia filla. Una de les majors felicitats de l'home consisteix en el fet que la filla no tingui la primera regla a la casa paterna, sinó en la del marit". Etcètera.