El meu vell amic, durant molts decennis i encara més aventures, Manuel Vázquez Montalbán (1939-1993) fou l'autor d'una frase genial, entre moltes altres: «Contra Franco vivíem millor». Parafrasejant-lo podrien afegir que, fins fa ben poc, «contra Boi Ruiz vivíem millor».

Aquest exconseller de Salut fou una persona sobretot destructora de la sanitat pública per beneficiar a la privada. És d'una claredat meridiana. Destrossà l'equitat i creà una repugnant desigualtat respecte al dret a la vida i a la qualitat d'aquesta. Ho feu mentint, injuriant, denigrant. No li sé trobar cap atenuant.

Ara bé, tot indica que Toni Comín pot arribar a oferir-nos un balanç encara pitjor i vés a saber si més impunement. Ens poden haver substituït una sinistra triada (Mas, Mas-Colell i Ruiz) per una altra no pas millor (Puigdemont, Junqueras, Comín). Han canviat de tàctica però no pas l'objectiu: fer anar en orris l'Estat del Benestar i potenciar la ben seva administració com a element, o joguet, de control social.

Norberto Bobbio (1909-2004) diria que els dos membres de les dues triades són organicistes (i per tant tronats i antidemòcrates) contraris als drets individuals, base de la modernitat. Ens han fet retrotraure a abans de la creació de l'Estat del Benestar per Otto von Bismarck a la dècada dels 1880, fa la filigrana de 140 anys. No dic res de la versió més moderna i britànica, concebuda per William Beveridge i implementada després de la Segona Guerra Mundial. Fou la que justament i confessadament inspirà aquí el conseller Ramon Espasa.

He agafat carrereta per destacar el gran i vil giravolt històric que té com grans responsables CDC i ERC. Aporto com a proves totes i cadascuna de les seves actuacions legislatives, sense cap excepció. El seu balanç és impecablement malvat.

Ara s'hi ha sumat una demagògia i un cinisme sorneguer, on regna Comin, que causen fàstic. No sé quin tipus de societat hem arribat a tenir que permeti als sis esmentats poder viure cofois. Que això pugui ser així diu molt en contra de tots nosaltres.

La pregunta subsidiària és intentar esbrinar si la destrossa que hem patit es podrà superar. Personalment, crec que no. Però cal intentar-ho. Tenim prop de 3.000 milions de pressupost de Salut de menys, en cinc anys. Som la Comunitat Autònoma amb més despesa sanitària pública en concerts privats, amb 2. 386 milions. La segona és Madrid amb una tercera part, 834 milions. Després ja ve Andalusia amb només 460 milions. També som la Comunitat que tenim més plantes i llits tancats, entre un 15 i un 20 per cent en els grans hospitals, que pot passar a un 40% a l'estiu. En conseqüència, també patim les llistes d'espera més indecentment llargues, els professionals pitjor pagats i els que han perdut més sou en els darrers anys. Quant a l'envelliment de l'equipament mèdic som un desastre.

Hi ha uns intangibles encara pitjors. El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona obra com una oficina de la Generalitat. Junt amb altres ens corporatius es va pronunciar en contra de que hi haguessin debats sanitaris en la campanya electoral catalana. Hi ha sindicats i ens corporatius que no sé com qualificar. Ara que els partits tornaran a necessitar empreses d'enquestes ERC podrà valdre que la seva conselleria acaba de destinar 1,2 milions a encarregar una enquesta sobre l'estat sanitari de la població. Felicitats i un gran rostre. Etcètera.

Què no dir de la persona del mateix conseller Comin? Se'n fot de tot i de tothom. No entén res sobre res. Digué que l'antic catedràtic i acadèmic de Medicina Josep Laporte era «farmacèutic». Comin no té cap gràcia ni sentit del ridícul. Es va manifestar darrere d'una pancarta a favor de les competències en infermeria en comptes d'ocupar-se més del tema.

El debat sobre com intentar reconduir la destrossa de la sanitat pública no interessa els partits, ni genera res que tingui un mínim d'alçada. Tot això és depriment. Sense tenir clar què fer serà impossible fer gaire res. Per tant, hi ha un fotimer de coses tan clares com gravíssimes.