Un alt dirigent de CDC, molt ben situat prop de Puigdemont, em diu textualment: "avui el nostre principal enemic no és Rajoy, ni el PP, ni Montoro. Els nostres enemics són ERC i Junqueras".

D'entrada em quedo astorat. Al cap d'unes hores m'ho crec, després que una altra font, també de CDC, a qui li exposo la frase, sense citar-ne l'autor, em reitera el mateix. A l'endemà en tinc una confirmació paral·lela en saber com va anar la trobada entre Pedro Sánchez i Oriol Junqueras.

M'expliquen que no van parlar d'hipotètiques enteses per gestar un nou executiu espanyol sinó gairebé només de com superar l'actual manca de diners de la Generalitat de Catalunya.

En realitat tot lliga si es considera que les cúpules de tots els partits, en especial (sic) els catalans, ja estan convençudes que la cançó de l'enfadós del «procés» independentista està llest.

El que ara domina el cap dels polítics catalans són les properes eleccions catalanes. Probablement seran posteriors a les espanyoles, però no són menys segures que aquestes. Potser en un any, o ben poc més. El seu lògic i únic objectiu és qui serà el nou president de la Generalitat: Junqueras (el més probable) o Mas (que se'n mort de ganes). La resta són brocs.

No és possible ignorar que estem bombardejats amb bestieses maximalistes segons les quals la independència serà demà, i que després tot seran flors, violes i romaní. És l'ensarronada número mil per a incauts. Però quan els polítics de tot pelatge parlen entre si diuen coses diferents, si bé està clar que la CUP i alguns altres afirmen que faran de tot per evitar-ho. No poden dir una altra cosa, però ni ells s'ho creuen.

Tot plegat és més vell que l'anar a peu. Passa el mateix respecte al teatre per assolir formar un govern a l' Estat. Ningú hi creu i si, per un miracle, no hi haguessin eleccions, tot seria encara més patètic i grotesc. Quin conill hauria de sortir de quin barret?

Hi ha un fotimer de possibilitats que la follia independentista ens acabi portant a una situació que, en tots els aspectes, sigui palesament pitjor a aquella en que estàvem abans de començar la folla aventura. Una aventura deguda només al fet que Artur Mas no sabia què fer ni què dir per ser reelegit. Carai, que car que pagarem el que fou només una impossible aventura personal.

Per reblar el clau, parlo amb un destacat industrial que ha tingut una reunió amb alts càrrecs de la Conselleria d' Economia. Em diu que els veu només interessats en l' horitzó 2016-2017. Volen aprovar com sigui el pressupost del 2016 per a després poder prorrogar-lo per al 2017.

"Tot allò que vagi més enllà no els interessa", em diu. Afegeix que "no tenen en el cap una millora del finançament perquè saben que ara farien riure. No té sentit dir que Catalunya se n'està anant de l'Estat i que, això no obstant, se'n volen endur més diners".

El que ensuma és que Junqueras vol assolir un bon pressupost per així aconseguir una millor imatge que no pas Mas. Vaja, que estem en el combat casolà i politiquer "catalano-català" de sempre.

De front independentista, ni catalanista, res de res. És la cosa parroquial, municipal, tribal o també estatal de sempre. De fractura secessionista aquell industrial no en veu. Ni jo tampoc.

Penso que algun dia hi haurà algú que haurà de dir alguna cosa, com "Nois, ho sentim. Vàrem estirar més el braç que la màniga i ara estem pitjor que abans de començar aquest joc sinistre i ja fallit".

Els ciutadans també s'ho empassaran com ho han fet amb tantes altres coses, malgrat ser indigeribles? Em sembla que haurà de ser així, en pla, com deien abans alguns "si us plau per força".

Ara bé, el trasbals mental i de tots els ordres que ha creat tanta mentida i tan de cofoisme malaltís potser no ens el podrem treure mai més de sobre. M'ho temo molt de veres.