He demanat a totes les fonts pertinents al meu abast que em diguessin què creien que passaria amb la revelació d'onze milions llargs de documents relatius al frau fiscal, i possiblement blanqueig de capitals, a Panamà.

La resposta ha oscil·lat entre «no passarà res» o «no passarà gaire res». Tots n'estaven indignats. Per tant, haurien volgut no haver d'estar també resignats. Però ho estaven, més del que jo inicialment pensava. Ara ja no sé què dir, excepte que allò em produeix vergonya i que ho trobo socialment perillós, en crear un just odi que pot acabar explotant en el lloc i de la manera menys esperats.

Algunes vegades he citat una frase molt coneguda de Benjamin Franklin (1706-1790), escriptor, inventor, home de ciència i sobretot un dels «pares fundadors», que diuen allí, dels Estats Units. La frase és «A la vida només hi ha dues certeses: la mort i els impostos». Ara resultaria que pobres i rics només compartiríem la mort.

El tema no és nou. Però mai no havia estat acreditat de manera tan escandalosa. A més es va fer públic ahir, dia en el qual començaren les repatriacions forçades de persones víctimes d'un genocidi provocat per dos grans protagonistes, a més de coses encara pitjors, del frau fiscal ara revelat, Bashar al-Assad i Vladimir Putin.

D'entrada, vaig pensar que la ultraesquerra muntaria un gran escàndol interessat, atès que realment hi ha base per fer-ho. Després he pensat que no, perquè grans països, realment paradigmàtics de la democràcia liberal, del liberalisme econòmic i del polític destaquen per no estar gens ni mica afectats per aquell escàndol. Entre altres, són Estats Units, Canadà, Alemanya, Austràlia i Nova Zelanda. Si més tard quedessin tocats, no seria en proporció de la seva riquesa i potència econòmica. Per tant, l'ultraesquerra probablement passarà de puntetes, ajudada per la seva patètica admiració envers Putin, ex tinent coronel del KGB i admirador de la URSS.

Però això és secundari. El que ha passat ha de ser sancionat per raons intrínseques. Els impostos són no solament una mesura d'equitat sinó una necessitat a emparar i a dignificar, allunyant-ne la seva gestió de la politiqueria, amb la creació d'òrgans institucionals independents. Ha de ser així i de cap altra manera.

Jo vaig tenir a veure en posar de relleu una visita a Panamà, per singulars afers, de Josep Pujol Ferrusola, acompanyat del judicialment conegut a Barcelona John Rosillo. Va ser a finals dels 90 o a inicis d'aquest segle, quan, tornant de Londres, em va caure a les mans, a l'avió un exemplar de la gran revista The New Yorker. Hi havia un llarg i brillant article de Jon Lee Anderson, autor d'una meravellosa i devastadora biografia de l'assassí compulsiu Ernesto «Che» Guevara.

L'article d'Anderson es troba ara a Internet fins i tot traduït al castellà, posant «Carta desde Panamà: parcelas en venta con vistas al mar». L'article és llarg. Pujol i Rosillo apareixen a la pàgina 23 o 24. Anderson escriu que Josep Pujol i el seu acompanyant volien comprar grans extensions de terrenys a Panamà. Per fer-ho, un expresident panameny havia posat a la seva disposició un helicòpter. Jo llavors era comentarista diari de l'Avui. "bviament no podia publicar-ho allí. Després de donar-hi voltes, vaig fer-ho però evitant donar el nom dels protagonistes. En canvi, vaig citar la revista, l'autor i la implicació del «fill d'un destacat polític català». Volia que algú ho cerqués i en parlés. Ho vaig aconseguir. Ho publicà una revista. Molts anys després, en saltar l'escàndol de Pujol pare. Jo ja no estava a l'Avui, sinó que dirigia un digital. Vaig reprendre el tema, sense camuflar res. Va ser de justícia. La saga Pujol i Panamà s'havien de retrobar en un àmbit que avui és notícia mundial. Així, Catalunya ja és en el món. Però no és cap honor, sinó al contrari.