cada dia pregunto a tants amics gironins com puc si creuen que l' independentisme també s'està desinflant a Girona. La resposta més i més dominant és que sí. Certament, la meva diguem-ne mostra està involuntàriament esbiaixada. Com ho està la del CEO, el Centre d' Estudis d' Opinió de la Generalitat, que, en canvi, és d'un esbiaixament deliberat.

Recordo com des de l' independentisme es presentava Girona com el "parc temàtic" del secessionisme. A mi sempre em va fer riure. Ho vaig trobar com una indelicada bestiesa. Els que no som independentistes no podem ser bons fills o bons enamorats de Girona?

Algunes de les bestieses que han rodejat la fallida de la collonada independentista han resultat ser nefastes per la seriositat de la ciutat. Penso en "Vol Gastronòmic" i en coses pitjors. No poden rajar bones i duradores iniciatives on només hi ha ensarronada politiquera.

Com carai es pot vincular un fet tan seriós, multisecular i divers, per definició, com és el renom i la història d'una ciutat, a una aventura electoral carregada de fum, contradiccions i confusions?

Qui pretenia fer creure que destacar l' independentisme a Girona era fer un favor a la ciutat estava molt equivocat, i segurament ho sabia d'entrada. El que volia era afavorir l'independentisme però aquest ja va morir en el part.

Va ser quelcom mai definit, ni situat en cap context ben analitzat. Fou una flamarada d'il·lusió irracional, esdevinguda encara més irracional, per instal·lar-nos en l' Il·lusionisme més absolut.

Quan va sorgir la cabòria secessionista la vaig definir com - només - una aventura més de l'aventurer Artur Mas. El personatge veia que se l'estava ensorrant i volia tapar-ho. Un munt de vegades ho he comparat amb la invasió per les mules feixistes i uniformades argentines de les Illes Falkland o Malvines, l'abril del 1982. El règim militar estava caient i va voler durar. En pla més bèstia, fou com Franco, que sovint volgué reduir la pressió contra la seva dictadura reivindicant Gibraltar.

Tot l'independentisme, amb Mas ben inclòs, es va creure que tot plegat seria una marxa triomfal. Creien que en uns anys de crisi econòmica el govern espanyol tornaria a pactar amb CDC, a base de donar-li més diners i fer alguna manyaga política. Havia passat tantes vegades que Mas es creia que passaria el mateix, un cop més.

Però no ha estat així, ni podia ser-ho. Els talibans de Mas i després el mateix Mas es van emborratxar de prepotència. Tot havia de ser camí i tot drecera, com diu una Sardana d'Enric Morera. Però la política no és la unió d'un pastor i una sirena, com ideà poèticament Maragall. En síntesi, no estàvem en un immens Empordà. El món s'ha fet més gran i molt més complicat.

Les provocacions de Mas es volien fer passar per un mer divertimento, un gènere musical del segle XVIII, no pas d'ara. Avui tot està dat i beneït, i més que ho anirà estant. Com a molt mínim, la Generalitat hauria d'admetre i assumir que no hi ha millora possible pel camí d'incrementar encara més la tensió, la teatralització i, més que res, continuar usant la seva imponent màquina propagandística de mentir.

Però l'independentisme no ho veu així. Arreu la tensió i el sectarisme baixa. Un amic meu gironí em diu: "Ja no tinc por d'anar pels carrers de Girona i ser insultat". Un altre m'informa que al breu alcalde tot just entrant i ja sortint "no el coneixia ni en Quim Nadal, que de sempre és un divertit i consagrat tafaner de la vida pública gironina".

Penso que finalment potser Girona està abandonant les mitologies cosmològiques per entrar en les petites i grans coses reals que ens ajudaran a recuperar el seny i l'esperança. Que així sigui.

Corre molta pressa, perquè ens estàvem pansint.