puigdemont i mas, una tragicomèdia

10.03.2016 | 06:30
puigdemont i mas, una tragicomèdia

mas vol recuperar la presidència de la Generalitat i per ara Puigdemont el deixa fer, impassible i fent veure que no se n'adona. El president gironí fins i tot es posa en situacions ridícules.
Ha passat fa pocs dies, quan en un acte en el qual participaren ambdós, qui va lluir el tipus i assumir tot el protagonisme fou Mas. No va ser la primera vegada i no serà la darrera.
Per tant, Mas hauria d'haver optat per difuminar-se, per haver estat el pitjor president de la Catalunya moderna, el que ha destrossat deliberadament la sanitat pública, el que ha ensorrat l'economia, el que ha creat un endeutament de 68.000 milions d'euros, el que ha generat batusses inútils amb tots els països, societats i partits que ha pogut. Ha arribat a fer miques el seu propi partit. Aquests són els pretesos «èxits» de Mas i no en sent cap vergonya. No és un fenomen del tot nou. Pujol va dur a terme el mateix procés gairebé sàdic de ridiculitzar Mas quan aquell era encara president i Mas el candidat oficial del pujolisme a la presidència de la Generalitat. Molt abans i com vaig esbrinar i exposar havia tractat pèssimament els que ell havia ensarronat en la maleïda aventura de Banca Catalana. Tot plegat permet dir, clar i net, que l'antihumanisme i el cabdillisme descarnat són senyes d' identitat de CDC.
Cada dia, i ahir no fou una excepció, com segurament no ho serà avui, Mas apareix en tots els mitjans de la farsa propagandística de la Generalitat. No té gaire res a dir de digne ni que el pugui afavorir. El que du a terme és exhibir-se com a «esperança blanca» (o negra) a la substitució de Puigdemont. Aquest assumeix el paper de trista figura.
Els mitjans de la Generalitat i els subvencionats per aquesta se'n foten de l'actualitat i de la veritat objectiva. Tracten el que els diuen que han de tractar i ho fan com els ordenen que ho han de fer. Les línies jeràrquiques d'aquell falsari món encara passen en una bona part per Mas. Ara, bé en sorgirà algun enrenou clànic. És inevitable. Hi ha clans i caps de clans com a Chicago en els anys vint. El poder és una cosa personal, sense miraments ni escrúpols. Es barallaran per veure qui controla més la mentida instituïda i el desordre establert. Tot va començar així i continua igual. Ningú pot entendre el fumigen entrellat conceptual del que pomposament en diuen «independentisme». En realitat no és res, excepte un miratge. En no haver-hi referents seriosos aviat s'arriba al que en política francesa es diu irònicament «una guerra de caps». Tot va sorgir de la voluntat de poder personal il·limitat de Mas. Per tant, ara no hi ha res de nou, excepte un retorn, pur, dur, al punt de sortida. Novament, estem en el punt de mira, com a persones perilloses que volgueren ser lliures, respecte d'un despietat afamat de poder. És tan senzill com això. No he parat ni un instant de dir-ho i d'escriure-ho durant els darrers quatre anys. Llavors estava força sol. Ara el que està més sol que una òliba és Mas. També ho està Carles Puigdemont. El que ha arribat a fer respecte a l'Ajuntament de Girona no té nom ni perdó possible. Pam més pam menys, també va voler continuant sent alcalde i eventualment tornar a recuperar aquella poltrona. Tot plegat ha estat medieval, en el sentit de tenir un concepte patrimonial i arcaic del poder. Fa autèntica basarda. Se'n podria limitar la gravetat i la responsabilitat si tot fos, com es deia abans, a fi de bé. Em refereixo que Girona i les seves comarques retornin a un camí de progrés, de modernitat o tan sols de domini de l'enteniment. Serà el dia que entengui bé la naturalesa de l'independentisme. Cada dia ens ho posen més fàcil. Ànims. Superarem el que un dia serà vist essencialment com una tragicomèdia que ens havíem d'haver estalviat. Puigdemont i Mas hi contribuiran molt, involuntàriament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema