confusió i entrada i sortida de la política

08.03.2016 | 06:30
confusió i entrada i sortida de la política

o recordo una situació de confusió, d'incertesa i de bajanades com la que estem vivint. Per tant, n'he viscut algunes i des de posicions que m'obligaven a remenar la cua en bones atalaies. Mai cap fet trist em va fer perdre les esperances de futur.
Ara no es pot confiar en el present ni tampoc en el futur. Per tant, objectivament només hi ha un camí: una «Grosse Koalition» amb l'exclusió dels independentismes i de l'ultracomunisme de Podem, amb la CUP a les dues trinxeres. Mostrar ambdues monstruositats, àvides de cruspir-se les llibertats com a mals menors o secundaris resulta ridícul. Tinc clar quin ha de ser el fonament d'un edifici que ha de tenir molts pisos, si bé a hores d'ara no n' hi ha ni un plànol. Tampoc veig gaire cua per defensar-ho públicament, tant per part dels polítics com dels que només hauríem de ser expositors dels problemes reals, no pas flautistes de les corts dels poders, o corsaris, pagats de mil maneres.
Des dels partits es crida molt però sembla que sigui per tapar la seva incapacitat per aprofundir en temes que fins i tot són ignorats. N'hi ha un fotimer. Fins i tots alguns de petits fan tanta por que ni s'esmenten.
El món ha canviat i els partits ho saben. En general, no els agrada. Saben que estem en un sistema de democràcia d'opinió i que, per part, la creació d'aquesta ha d'estar protegida pel principi d'equitat, és a dir d'un equilibri i una responsabilitat respecte al paper dels mitjans i de la informació. En això jo crec que Catalunya pot aspirar a ser designada la pitjor part de la Europa unida. Enlloc més hi ha tants mitjans públics que no serveixen per emparar els nostres drets sinó per negar-nos-els. Els mateixos partits i els seus militants han acabat sent víctimes de les seves trampes. Tots ells tenen unes tensions internes immenses. La primera causa és una llei electoral concebuda per a crear un taulat de vidre comú i orgànic, en el sentit de marginador dels drets individuals, com és l'expressió del propi pensament de cadascú, superior a l'obligació de ser disciplinat. Això ha causat una absència de debats interns i un verticalisme que els segrega respecte a la societat que els manté i a la qual haurien de servir. Es digui o no, aquí perdura l' anomenat «centralisme democràtic» peça imprescindible de totes les tiranies comunistes.
Els dos grans partits constitucionalistes, que també són de sempre la base de l'equilibri intern de la Europa unida, s'han de dessacralitzar, tant respecte als seus propis dirigents com en relació als dels altres. Uns i altres fan el contrari, quan em sembla clar que ni el PP ni el PSOE són models de cabdillisme, ans el contrari. En els darrers anys més aviat he sentit a militants i quadres d'ambdós partits queixar-se de manca d'energia per parts dels seus dirigents suprems. Si hi ha naps, no hi ha cols. El que sí pot haver-hi és una incapacitat per definir pensaments, visions, concepcions i sobretot adequacions a un món i a una modernitat que mai no havia corregut tan de pressa, molt més que les estructures organitzatives dels partits i la llibertat de creació líders innovadors i honrats que hi ha en el seu si.
De tots els partits, molt inclosos els independentistes i els leninistes, hi ha dades que mostren un clanisme esgarrifós, tenint present que el clan és la primitiva i, per definició, la més antidemocràtica forma d' agregació humana. En síntesi, i atès que l'Onyar passa pel centre de Girona (sigui dit fent barrila però també seriosament) si no hi pot haver una «Gran Coalició» (Grosse Koalition) potser alguns alts dirigents hauran de fer «un pas cap el costat». Ànims. En definitiva, l'entrada i sortida del suprem lideratge partidista i fins i tot del polític és una banalitat en l'Europa més democràtica: Churchill, De Gaulle, Fanfani, Spaak, en són exemples. Tots ells foren d' una categoria molt superior a les aquí tristament imperants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema