dia sí, dia també, la ultraesquerra marxistaleninista llepa de mil maneres el pitjor terrorisme islamista. No són fets puntuals ni involuntaris. Tampoc van començar ahir. Tenen una gran continuïtat en el temps, des del 1979, any de la presa del poder a Iran pel fonamentalisme.

Ara bé, hi ha qui ho va saber veure molt abans. Com Lord Bertrand Russell (1872-1970) filòsof i matemàtic britànic que va rebre el Premi Nobel de l'any 1950 pel «seu lideratge en els ideals humanitaris i la llibertat de pensament» El seu llibre Theory and Practise of Bolshevism té moltes reedicions. La que jo tinc és d'Indypublish, Londres, 2006.

«El bolxevisme -hi escriu Russell- combina les característiques de la Revolució Francesa amb aquelles del creixement de l'Islam. Marx va ensenyar que el comunisme està fatalment destinat a donar-se («to come about»); això produeix un estat mental que no és diferent d'aquell dels primers successors de Mahoma. Entre les religions, el bolxevisme ha de ser considerat amb el mahometisme més que no pas amb la cristiandat o el budisme. Cristiandat i budisme són primerament religions personals, amb doctrines místiques i un amor per la contemplació. Mahometisme i bolxevisme són pràctics, socials, no espirituals, preocupats per guanyar un imperi en aquest món». Ja vaig escriure, fa temps, sobre la coincidència política que es donà des del 1979, i més parcialment des d'abans, entre el terrorisme islàmic i el d'inspiració i protecció comunista, en particular soviètica, en el sentit ampli, és a dir de tot el desaparegut bloc comunista.

Tinc a les mans el llibre que va escriure el vil terrorista i assassí comunista veneçolà Ilich Ramírez Sánchez, conegut per «Carlos». Té per títol (que no tradueixo per ser comprensible per a tot català) de L'Islam révolutionnaire (Éditions du Rocher, Paris, 2003). Li poden fer bona companyia els molts llibres escrits per l'antic ideòleg del Partit Comunista Francès Roger Garaudy (1913-1912). El 1987 va instal·lar-se a Còrdova, on va crear una organització clarament islamista, finançada des de l'Orient Mitjà. El 2002 va rebre el patètic Premi libi dels Drets Humans que portava el nom de, ai las, Moammar al-Gaddafi.

Garaudy fou durant decennis el filòsof (o el que fos) més mediàtic del partit comunista esmentat, així com un seu senador i diputat. Sempre el vaig considerar un pallasso d'enèsim ordre. En el 1983 digué que es convertia a l'islam, mentre també escriví llibres antisemites i negacionistes molt repugnants, pels quals fou condemnat judicialment.

Retornant a casa nostra, recordo com una de les primeres associacions feministes, creada a Barcelona, en ocasió de la presa del poder pels islamistes a Iran va emetre un comunicat lloant l'obligatorietat del vel islàmic tapant tot el cap de totes les dones d'aquell país. Amb les seves vils declaracions comparant qualsevol soldat de les democràcies amb un terrorista de Daesh (aquí dit Exèrcit Islàmic) l'exdirigent de la CUP Antonio Baños s'inseria fa pocs dies en una repugnant tradició de fastigosa maldat. En vaig escriure aquí fa ben poc. No se li poden perdonar. Com tampoc tenen perdó altres manifestacions fetes també des de l'extrema esquerra contra Israel. O les de la sempre extremista i cridaire Pilar Rahola, contra els drets dels palestins.

Europa juga un paper positiu en l'atenuació d'aquell vell conflicte, amb la voluntat de superar-lo. Aquí es fa molt poc o gens. Quan hi penso entenc millor que tampoc en les crisis casolanes hi domini la voluntat de pacificació. M'entristeix i també em fa fàstic. Podria escriure'n força, en particular de la martiritzada Síria, país que conec bé. N'he llegit, només aquí, barbaritats pro Baas que em donaren ganes de plorar. Però no n'he escrit per temor que, digui el que digui, les bèsties bel·licistes que corren pels nostres carrers i pels nostres mitjans, ho transformin en odi. Són imperdonables, a més de profundament ignorants. És el que hi ha: odi en totes direccions i latituds.