Fa mesos -o, segons com es miri, anys- que s'està fent el caldo gros respecte a una possible guerra civil. Personalment, crec que les millors garanties que no es produirà són la Unió Europea, l'OTAN i altres organitzacions internacionals. Precisament per això la CUP i altres entitats d'extrema esquerra demanen que Espanya en surti. La cosa no va, ni mai ha anat, de retòrica. Va de veres, de realitats, de pors justificades.

Les forces de la trencadissa són més fortes que mai i sobretot d'un agosarament que deixa bocabadat. Hi ha un llenguatge, unes actituds, unes ideologies que no ofereixen cap dubte. Volen el que diuen i, més o menys, diuen el que volen.

Quan Mas descobrí el 2012 que no seria reelegit tot es va disparar. Va optar per crear un independentisme de trencadissa que gairebé no existia. Un dels grans mals catalans, la tendència a la transgressió, va ser potenciat, com mai ho havia estat des de la Transició ençà, malgrat la maleïda embranzida de la "memòria històrica", ja acabada com el rosari de l'aurora.

Aquella follia va ser un tempteig que va demostrar la pusil·lanimitat de la societat catalana en general i dels mitjans de comunicació en particular. Ho escric no pas per fer-me perdonar res: jo hi vaig estar en contra, amb constància i una certa eficàcia. O molta, atesos els meus minúsculs mitjans. Ara s'està anant més lluny, i no solament des de Catalunya, si bé la responsabilitat de Mas i dels independentistes és palesa. També ho és el cattocomunismo practicat durant anys per Jordi Pujol, al qual només va estar atent Josep Tarradellas. En vaig parlar amb ell dotzenes de vegades.

Respecte a Mas, l'ultracomunisme es va dir a si mateix "si a bodes em convides, hi vaig molt a gust". Aquí es va tardar a reaccionar. Inicialment es va veure els independentistes com un estol de llobatons i daines escoltes que ja posarien seny. Oblidaren que Lenin, Bakunin, Trotsky i, per anar al present, els Castro, Chávez i Maduro no són Baden Powell, ni de lluny.

Després a Podem ja se l'ha vist pitjor, és a dir amb més rebuig. Així, l'existència d'aquesta organització està en la base del naixement en el si de CDC d'una fracció organitzada en contra de Mas, com vaig revelar en aquest diari el passat dia 24 de desembre en un article titulat "Un nou projecte de Catalunya vers Espanya". La posterior aparició en el desgavell de CDC de l'aventurer i exconseller Germà Gordó, molt afí al sector negocis d'aquell partit, ha creat un cert compàs d'espera. Però ara l'única cosa que vull destacar és la reacció creada dins de CDC contra Podem.

Però ningú de CDC ha piulat. Ara són els pujolistes els que, ai las, creuen que l'enrenou consistent a donar poder a Podem pot arribar a recuperar esperances a la seva impossible cabòria independentista. Volen el poder mitjançant la destrucció de l'actual societat, avui més lliure que la que els volen imposar. És com el joc de l'oca: de trencadissa en trencadissa i a veure què hi pesco. La ruqueria i mala llet contra l'imperi de la llei expressada per Mònica Terribas, a les ordres de Mas, coincideix amb el ben leninista rebuig del dret inherent a Podem.

L'arribada a l'aquelarre de Pedro Sánchez ha encarnat l'apoteosi de la ximpleria. Podria ser pitjor que Zapatero. Posant-hi un pèl d'ironia, el tinc tan entravessat com el tenen vells dirigents del PSC i del PSOE.

Alexander Kerensky va ser el darrer dirigent de la Rússia breument democràtica (de febrer a octubre del 1917). Va tenir l'eslògan "cap enemic a la meva esquerra". Va fracassar. Lenin no estava per brocs ni moderacions. Pablo Iglesias tampoc.

Enamorat del chavisme i dels aiatol·làs, Iglesias mostra que no té límits morals. Però és un hàbil demagog, com ho va ser Lenin. Per sort, avui encara es pot evitar el desastre que representaria Podem en el poder. Costa arribar-ho a pensar. Però tampoc es podia imaginar la destrossa de Catalunya que ha efectuat Artur Mas. Per tant, és ben real.