Any 2006. El diputat de CiU al Congrés Jordi Xuclà feia repòs a casa seva per una fractura al peu. L'advocat gironí Carles Mascort va anar a explicar-li que renunciava a ser el cap de llista a l'Ajuntament de Girona després que hagués rebut amenaces de mort. Xuclà confessa que "aquella nit, a altes hores, vaig despertar la meva dona per dir-li: "Ja tinc el nom, Carles Puigdemont"".

Poc després es trobaven el diputat de CiU amb l'empresari Josep Maria Matamala i l'economista Josep Maria Calders, dos històrics dirigents locals de CDC que volien superar les batalles internes. Matamala era llavors el president local i, com ell mateix va admetre, és Xuclà qui deixa anar per primer cop el nom del llavors periodista del Catalonia Today. El nom de Puigdemont els va semblar bé a tots però estaven segurs que no el convencerien.

Com assenyalen diversos testimonis, les altres dues opcions que es plantejaven eren Ricard Font i Maria Rieradevall. CDC ja va deixar sobre la taula el nom de Font, antiga mà dreta de Pere Macias a la conselleria d'Obres Públiques. També es va posar sobre la taula el nom de la jove advocada Maria Rieradevall, que ja va anar a la llista municipal i que també va participar en la candidatura al Congrés. Anys després acabaria essent senadora.

Entre tots els debats possibles, però, públicament es mantenia la possibilitat que Esteve Vilanova fos el cap de llista, tot i que en privat era sabut que no encaixava amb el perfil de renovació i canvi que es volia impulsar des de la direcció del partit a Barcelona.

Artur Mas havia intercedit fins i tot per l'advocat Carles Mascort per evitar la seva retirada. Els temors familiars van fer impossible que Mascort acceptés el repte. Mas, com també part de la direcció de la federació gironina, es po?saven les mans al cap, però l'elegit finalment va ser Puigdemont.

Llavors el president de la Federació de CiU era Eudald Casadesús. Casadesús va tenir un paper important per aconseguir convèncer Puigdemont que assumís el repte: donar-li una alternativa si havia de deixar la feina. Així, CDC va fer possible l'accés de Puigdemont a la candidatura al Parlament. L'ara delegat de la Generalitat va ser el cap de llista per Girona el 2006, que donaria com a resultat un segon tripartit encapçalat per José Montilla. En aquella candidatura es van estrenar Carles Puigdemont i Santi Vila, l'ara conseller de Cultura i exalcalde de Figueres. El nou president de la Generalitat va ser per primera vegada diputat al Parlament perquè el seu nom i la seva cara fossin més familiars als ciutadans de Girona als quals aspirava a convèncer amb vista a les municipals de 2007. L'operació per promocionar Puigdemont també va deixar sense opcions el llavors alcalde de Fornells, el veterà Gabriel Casas.

Però que sortís el nom del futur president de la Generalitat a la llum pública no va ser suficient per resoldre els dubtes al voltant de la seva figura. Al contrari. El llavors president local d'Unió, Eduard Berloso, va considerar que era "una filtració malintencionada que CDC proposi una persona que no doni un perfil adequat". El dirigent democristià va dubtar sobre el fet que es proposés una persona que "no sigui de Girona, que no visqui a Girona i que no treballi a Girona". A més, el president local d'Unió a Girona va retreure que Puigdemont "és una persona que no és coneguda en la vida social i associativa de la ciutat".

El mateix Puigdemont es defensava en fer referència al seu origen -és nascut a Amer i vivia en aquell moment a Sant Julià de Ramis-, i va estrenar un dels seus mantres que va repetir fins i tot el dia que va obtenir la vara d'alcaldia: "La composició de la ciutat ha canviat i la majoria dels gironins són vinguts de comarques". Per evitar la gairebé segura candidatura de Puigdemont es va arribar a filtrar informació fiscal de l'aspirant: el candidat a l'alcaldia que proposa Convergència havia deixat de pagar diferents impostos a l'Ajuntament de Girona des de feia diversos anys.

"Unió intentava maniobrar per intentar col·locar algú dels seus de cap de llista", ratifica Casadesús. Posteriorment, conscients del pacte intern i del punt feble de Puigdemont, Unió va demanar que l'ara president deixés la candidatura al Parlament i que fos alcaldable Albert Riera. Però va acabar imperant la lògica. El democratacristià seria el número 2 de Puigdemont. Quatre anys després, qui li havia d'haver disputat la candidatura va acabar essent un fidel col·laborador: Riera va abandonar la disciplina d'Unió i Puigdemont el va repescar com a gerent.

Amb el tàndem Puigdemont- Riera, les reticències i els dubtes estaven salvats. A inicis de 2007, ja començat l'any electoral, CiU va poder tirar endavant la seva candidatura, que va esquerdar la majoria absoluta que tenien els socialistes des dels anys 80. Era el primer pas polític d'una carrera meteòrica.