Puigdemont és un llinatge de personatge d'Alexandre Dumas. També és el president de la Generalitat. Demostrarem que la seva professió de periodista, tan devot que no ha distorsionat la vocació estudiant Ciències de la Informació, és consubstancial a la seva promoció de número tres de la llista per Girona a número u per Catalunya. La notícia és que aquesta comunitat disposa d'una dotzena de presidenciables que comparteixen l'adscripció periodística. Carles Puigdemont forma part d'una generació d'activistes mediàtics, que han jugat un paper decisiu en la propagació de l'independentisme. Són l'equivalent als revolucionaris d'un segle enrere, armats amb les xarxes socials contemporànies.

Heidegger sostenia que la tècnica aconsegueix que la informació sigui la variant més refinada de la llengua. Puigdemont i companyia han aplicat aquest axioma rigorosament, des de la convicció que l'eslògan ha reemplaçat la doctrina. A bord de la seva capacitat sintètica, han servit de vehicles per a la disseminació d'un independentisme viral. De passada, han creat escola, perquè són els successors dels grans dissenyadors barcelonins. Amb l'excepció que creen objectes immaterials, però tan pragmàtics com una cadira.

On queden els principis de la independència informativa, després del lliurament a l'independentisme? La distinció entre periodistes i publicistes no té sentit, una vegada que els candidats a La Moncloa encomanen el seu discurs a Bertín Osborne i María Teresa Campos. Amb més enginy que enginyeria, els guerrillers del sobiranisme català desafien l'ortodòxia dels portaavions mediàtics. Entre pilotar una nau corsària i comandar la Generalitat sencera hi ha un abisme, però Puigdemont s'erigeix ??en símptoma perquè disposa de col·legues i competidors en formacions com Podem. Dels advocats de l'Estat del franquisme, es va passar als advocats a seques que la democràcia s'instal·la a La Moncloa. Ara, els periodistes al poder s'han avançat a la plaga d'economistes a l'aguait. No saben de números, però sí de bits.