D

es d'avui i fins que s'acabi aquesta legislatura de transició nacional cap a Ítaca -d'aquí a 18 mesos?-, cada vegada que el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, designat hereu d'Artur Mas en el darrer instant, posi els peus al Palau de la plaça Sant Jaume, l'epicentre del poder català, un timbre tan agut com potent avisarà de la seva arribada.

El president anirà acompanyat en tot moment de dues parelles de Mossos, com a mínim. Baixarà del vehicle oficial a la cotxera situada als baixos de l'edifici i, uns metres més enllà, començarà a trepitjar la catifa vermella que amaga el marbre desgastat de l'escalinata noble que condueix fins al primer pis, on hi ha la majestuosa galeria gòtica, enrajolada de color blanc i negre i que sempre brilla. Creuarà la galeria, deixant l'arxiu i la capella de Sant Jordi a la seva dreta, i accedirà al despatx per una porta de fusta noble que dóna accés a l'imponent saló de Montserrat, que li obrirà un «peti», nom que reben els ordenances personals del cap del Govern.

Un protocol que es repetirà diàriament mentre Puigdemont mantingui el càrrec, que va estrenar ahir amb la pompositat que marca la tradició: públic amb banderes -les estelades han escombrat les senyeres-; públic amb pancartes, com les que proclamaven, i no eren poques: «Amer, terra de presidents»; formació de gala dels Mossos d'Esquadra a fora la plaça i a dins del Palau; saló de Sant Jordi ple fins a petar; discursos emotius; imposició de la medalla per part del president sortint; aplaudiments sentits; cantada d'Els Segadors; copa de cava al Pati dels Tarongers -bords, per cert- i amb la sardana Girona m'enamora de banda sonora, i periodistes i autoritats per tot arreu.

Ahir, però, va haver-hi una diferència, previsible, respecte de preses de possessió anteriors -per odre cronològic descendent: Mas, Montilla, Maragall i Pujol-: un destacament de gironins contents com unes pasqües va ocupar bona part de les estances de la seu de la Presidència. Hi havia el bisbe Francesc Pardo -ora pro nobis-; el president de la Cambra de Comerç, Domènech Espadaler; l'acalde d'Olot, Josep Maria Corominas i el de Caldes de Malavella i president del Consell Comarcal de la Selva, Salvador Balliu; també hi era el batlle de Besalú, Lluís Guinó; una representació folgada de regidors de l'Ajuntament de Girona, amb Isabel Muradàs, un dels noms que sona com a alcaldable, al capdavant; Carles McCragh, del Col·legi d'Advocats; Sergi Bonet, rector de la UdG; Ernest Plana, de la patronal FOEG; Joan Caball, de la Unió de Pagesos; Pere Vila, president de la Diputació; Eudald Casadessús, delegat del Govern, i Albert Bastella, delegat d'Interior, ambdós en funcions; Joan Puig i Xavier Ribera, presidents de les cambres de Sant Feliu i Palamós, respectivament; Enric Millo, diputat gironí del PP; Lluís Llach, cantautor retirat dels escenaris i diputat de Junts pel Sí; la senadora Coralí Cunyat; Joan Vidal i Gayolà, un nom històric de CiU ex de tot: regidor de l'Ajuntament de Girona, diputat al Parlament i conseller de Governació (1980-1982); Santi Vila, el figuerenc que avui es preveu que sigui nomenat conseller de Cultura; Jordi Bosch, president d'Endemol; i Ramon Rovira, director de comunicació del Banc de Sabadell.

Tampoc no hi van faltar familiars i amics ni la veu en off institucional, que, com passa als teatres abans que comenci la funció, demanava als assistents que fossin tan amables d'asseure's i d'apagar els telèfons mòbils.

Passaven 10 minuts de les set de la tarda i a tots ells, però no només a tots ells, sinó que també es dirigia a milers de gironins més i a la resta de ciutadans del país -és el que té ser president, que tothom para més atenció a allò que es fa i es diu, es vingui d'on es vingui, se sigui d'on se sigui-, quan Puigdemont, que va entrar en condició d'electe acompanyat per la seva esposa, Marcela Topor, i va ser rebut, com marca el protocol, per l'aleshores president sortint, Artur Mas, els va prometre que complirà les obligacions del càrrec amb «lleialtat al Parlament i al poble de Catalunya».