Cinc hores estoiques a la plaça del Vi

Cententars de persones congregades davant de l'Ajuntament viuen entre la calma i l'eufòria la investidura de Puigdemont

11.01.2016 | 06:30
Cinc hores estoiques a la plaça del Vi

Amb el procés sobiranista, la moda de seguir debats polítics com si fossin esdeveniments esportius o concerts d'Eurovisió ha agafat volada. Està clar que una sessió plenària, amb els seus debats, les seves pauses i els seus tempos-lents-, no és un partit de futbol. Però quan l'alcalde de la teva ciutat es converteix de la nit al dia en el primer president d'una Generalitat marcadament independentista, un fa l'esforç, si convé, per aguantar estoicament cinc llargues hores.
Els gironins, i especialment els gironins sobiranistes, s'han anat acostumant a les pantalles gegants de la política de masses i han anat fent seva la manera de seguir els esdeveniments. Els han "gironitzat". Així, no era difícil veure com, a les quatre de la tarda la plaça del Vi estigués buida del tot i en 20 minuts després s'omplís com si res. Sense sorolls, sense estridències. Marxes un moment i quan tornes la plaça és gairebé plena, tothom assegut a les seves cadires de cara a la pantalla i la gent dreta en un semicercle perfecte, tots callats i amatents a l'inici del ple.
Poc després de les 17 hores apareix Carles Puigdemont en pantalla. Primers aplaudiments. A continuació surt Mas; més aplaudiments. No són molt efusius però tampoc insípids. És el terme mitjà gironí. No hi ha crits d'independència, no hi ha visques, no hi ha res. Encara no toca. Ara toca se?guir amb atenció les paraules de l'exalcalde. El públic segueix l'extens discurs de Puigdemont amb l'atenció i solemnitat de qui assisteix a una missa important. Silenci general, al fons algun crit aïllat d'un nen cansat. Un tímid badall, una mirada al mòbil, però sempre un posat compacte i respectuós amb una barreja d'avorriment dissimulat i complaença continguda.
I just quan l'interès comença a decaure, Puigdemont parla de Girona a través de la pantalla. Això és com Red Bull per al públic, que canvia el seu semblant i recupera l'atenció perduda. Parla amb estima de la seva ciutat i el públic gironí li concedeix una ovació contundent, compactada i uniforme de 15 segons. Fi del primer acte.
Durant la mitja part del Parlament la gent aprofita per estirar les cames, xerrar i comentar la jugada: "Parla bé el tio", "Quin marrón que li ha tocat", o "s'hauria de tallar els cabells" se sent sota les voltes de la plaça del Vi. A l'altra punta, sota la pantalla il·luminada, els periodistes pregunten al portaveu de CiU a l'Ajuntament, Carles Ribas, pel futur del Govern municipal. El regidor esquiva la qüestió i es limita a lloar el discurs del seu company de Govern.

De la missa al futbol
Comença la segona part al Parlament i amb ella el torn de rèpliques de l'oposició. I la missa es transforma en partit de futbol. Per fi, els gironins congregats a la plaça del Vi desperten, s'esveren, riuen, aplaudeixen, xiulen i responen a la pantalla com si aquesta pogués escoltar. La mutació és gradual i pausada -som a Girona, recordem-ho- però imparable. En algunes files fins i tot es veuen dues dones amb una llauna de cervesa a la mà. El debat és ara més polític que institucional i això desperta instints més primaris. Però la gent s'està cansant i comença a fer fresca. La plaça del Vi, quasi plena fins ara, es va buidant de mica en mica. Ara però, és el torn Xavier García Albiol, i amb ell torna el "morbo". I després ve Anna Gabriel, més "morbo": el públic sobiranista ha patit molt durant els darrers mesos i les cares dels assistents mentre parla la diputada de la CUP-Crida Constituent són indesxifrables. Són moltes frustacions domèstiques, moltes famílies dividides i molts dinars de Nadal agres aquest 2015. Però finalment hi ha hagut acord, així que toca fer un aplaudiment tímid, condescendent, d'alleugeriment.
La intervenció de Turull serveix per calmar els ànims, però només un moment perquè Puigdemont torna a comparèixer per contestar els portaveus. Superada la tercera hora de debat, l'exalcalde de Girona, amb actitud estel·lar, comença a repartir a tort i a dret i la gent a la plaça del Ví embogeix. La contenció típicament gironina salta pels aires i la gent dóna pas a l'eufòria. Esperar tres hores i mitja ha valgut la pena quan Puigdemont finalment admet que el seu pentinat i el d'Anna Gabriel s'assemblen. Les seves rèpliques són el millor regal de comiat que l'exalcalde ha donat als soferts espectadors. Altres -pocs a la plaça- desitjarien que el present hagués estat una millor obra de Govern, però això ja és un altre tema.

Parròquia minvant
Puigdemont deixa el pavelló molt alt. Però un ple d'investidura no és un concert dels Rolling Stones i el bis al Parlament no és Satisfaction sinó un altre torn de rèplica dels partits. Molts ja no aguanten més i abandonen la cadira de plàstic que els ha sustentat durant quatre hores. La parròquia va minvant, però la majoria es queda. "Pel poc temps que resta...". En total, una hora més en la qual ja només queda mirar el Twitter i reenviar bromes gràfiques per Whatsapp tot esperant la votació nominal.
Mentre s'alcen per votar, els diputats gironins reben ovacions o xiulets en funció del seu grau de sobiranisme. Enric Millo -PP- i Jean Castel -C's-, els més xiulats. Els més aplaudits, Puigdemont, que juga a casa, i Artur Mas. Així acaba aquest dia primaveral -anem-nos-hi acostumant- de gener. Amb un alcalde de Girona investit president de la Generalitat, cent cincuanta gironins celebrant-ho amb cava a la plaça del Vi amb crits d'independència. Perquè després diguin que la política no és apassionant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema