Avui al vespre hi haurà un enrenou. Serà per la decisió de la CUP d'avalar o no la candidatura d'Artur Mas. Fins ara mateix tot indica que hi hauria d'haver una majoria contrària a Mas. Però en les últimes hores ha aparegut alguna incertesa, per les mans i mànigues fetes des de la Generalitat.

Excepte que des del poder se'n hagi fet alguna de grossa, Mas perdrà. Altrament (si se l'accepta) la fractura de la CUP és segura. En parlo amb un dirigent de la exCDC molt contrari a Mas. Usant un americanisme em diu que Mas està en una situació de perdre o perdre ("lost-lost").

"Si la CUP no avala la candidatura de Mas -em diu- és molt probable que Mas opti per plegar dintre de quatre dies, a final d'any, preconitzant que Neus Munté passi a ser la candidata de Junts pel sí".

Afegeix: "De vegades penso que potser seria millor que Mas fos candidat, perquè l'entesa amb la CUP, si es dóna, només pot durar quatre dies. Tornaria haver-hi una altra crisi aviat i seria encara més profunda. Ho celebraria, perquè s'ha de fer net de veritat respecte al que ha representat Mas. No vull una crisi que es pugui apedaçar: vull el trencament definitiu".

Amb poques hores de diferència, una font del PSC em diu pràcticament el mateix. Tothom està fart que els facin semblar ases donant voltes entorn d'una sínia. En això no hi ha discrepàncies.

El passat dia 23 vaig revelar que hi havia un projecte complex per liquidar políticament Mas. No n'haig de rectificar res, però sí afegir que en aquests darrers dies, malgrat ser nadalencs, he rebut més informacions directes que han augmentat la importància de l'operació. Són més, més importants i tenen més pressa del que em sembla inicialment. Va de veres.

Pel que fa al que els militars anomenen operativitat estratègica, hi ha un compàs d'espera que finalitzarà aquest mateix vespre. L'operació, que dominen dirigents de l'antiga CDC que són antiMas, no es deturarà, sinó que només s'adaptarà al nou paradigma, sigui el que sigui. Com que avui ve a ser una espècie de jornada de reflexió, ja ho exposaré dimarts aquí, atès que, ves per on, insòlitament, no em pertocarà parlar per la ràdio dilluns, com també m'hauria agradat fer. Hi ha tema, i és molt gros.

En la forma, la política de Mas es porta de manera esgarrifosa. Entrelliga la política i les necessitats de la casta dirigent amb el que s'ofereix a la societat, sent la primera la determinant. És una maldat, inherent a les tiranies.

Podria fer tots els meus articles exposant com, dintre del minibloc secessionista, tots els dirigents dels seus partits o clans diuen pestes de tots els altres. Potser ningú em creuria. Jo mateix me'n meravello.

Així, des de Junts pel sí em diuen que la proposta que van fer a la CUP és "una merda" i que va ser molt millor la reacció de la CUP. En això darrer tenen raó. Els de Mas només van fer, i de forma confusionària, tres propostes. D'unes altres 7 o 8 digueren que les acceptaven sense tenir ni dotació pressupostària, cosa que ja té nassos. El seu serà com el de Pinotxo.

En les qüestions clau, com les malifetes de destrucció sanitària, es parla només de "moratòries". Vaja, que en comptes de penjar-nos a l'alba ho faran al capvespre. Passar del lirisme partidista victoriós a la desfeta col·lectiva camuflada no té cap mena de gràcia ni és cap bon auguri. Ase qui s'ho cregui i maleït sigui qui ho vulgui fer creure.

Estem en l'assumpció de tots els radicalismes. Per això se'ns pot fer empassar el chavisme criminal i tot el que calgui. No ve d'un pam, ni de mil quilòmetres. Conec dirigents d'oposicions més aviat democràtiques de països del Tercer Món manifestament millorables. He intercanviat telefonades nadalenques. Els hi he produït justificada pena. Aquí estem fatal. O és que badem?

Aquí s'han tocat trompetes dient que Espanya estava fatal i Catalunya estava construint el seu Paradís Terrenal. Però ara ningú amb un dit de front no pot negar que només podrem sortir del nostre gran pou si ens posem al recés de l'"Espanya de merda" per dir-ho usant el repugnant títol d'un llibre d'un mal músic que aspira a ser un pitjor escriptor. Ara té el seu llibre molt ben exposat en cèntriques llibreries. Algú altre n'hauria d'escriure un, de ressonàncies leninistes, però segurament millor, amb el títol El xaronisme, malaltia infantil (i també senil) del secessionisme.