El passat 23 d'agost, vaig publicar una "Guspira" com aquesta amb el títol Elogi del cardenal moderador, Martínez Sistach. Ara n'estic penedit i avergonyit. Per això goso aplicar-me a mi mateix una frase molt coneguda de John M. Keynes, premi Nobel d'Economia el 1972: "Quan la meva informació canvia, jo altero les meves conclusions".

En un digital, el 18 de novembre del 2012 i en alguna altra ocasió ja havia publicat articles elogiosos sobre el cardenal Martínez Sistach, a causa del fet que un clergue membre de la cúria de Barcelona, al qual vaig al·ludir, m'havia trucat per dir-me que el cardenal barceloní estava fart que Mas el pressionés perquè es declarés a favor del secessionisme. El purpurat, em digué aquell clergue, era una bona persona i s'hi resistia. Ara no ha estat així.

Diumenge aquest diari, com altres, citava unes al·lucinants declaracions del cardenal sobre Jordi Pujol Soley. Deia que aquest "és un referent d'honestedat". Afegia que "una cosa és el pare i una altra són els fills". A la mateixa pàgina es publicava un article meu amb el títol, cent per cent cert, "La corrupció pujolista no era només familiar". Es basava en una molt bona informació del dia anterior de La Vanguardia, diari ben pujolista, que a la vegada era basada en revelacions judicials. Mostrava un sistema pujolista i corrupte. No hi vaig saber veure rèplica possible. Es pot repassar fàcilment.

El cardenal s'ha expressat prop del 20-D, quan pot donar un pas de gegant la justa liquidació d'un sistema i d'un cataplasma ideològic, el pujolista. No és gens agosarat creure que les afirmacions del cardenal, a les quals no puc fer ni un polsim de raó, no tinguin res a veure amb el calendari. Pot ser fet exprés o no. Però el calendari electoral existeix.

El calendari també ens diu que el tan al·ludit cardenal deixarà la seva funció dintre de pocs dies. El purpurat que el substituirà trobarà una Catalunya destrossada, feta bocins. Se li hauria de presumir el dret a fer millor les coses. No li serà fàcil. Sota Sistach hi ha hagut personatges com Arcadi Oliveres, més d'ultraesquerra que ningú, o la fins fa poc monja Forcades, o la monja Caram, que són antimodels del que justament domina a Europa: la separació entre les Esglésies i l'Estat.

Dic Estat, perquè pel que fa a assumir les pitjors malifetes estatistes, Pujol, Mas i els seus pocs seguidors, han fet de tot. Seré més clar. Quant algú vol rebregar el catolicisme cita la Inquisició. Ho entenc. Però mai no s'ha d'oblidar el constantinisme, és a dir la confusió i superposició entre un Déu i un Cèsar.

No retrocedeixo a segles enrere. Puc perfectament posar sobre la taula l'Església autocèfala grega (tan responsable del que passa a aquell país) o la russa. O bé recordar el nacionalcatolicisme franquista.

En canvi, ves per on, no podria fer cap esment negatiu de l'actual i honest Papa ni del seu predecessor. Significativament, aquest darrer va escollir el nom de Benet, sabent que reprenia el d'un seu antecessor que havia estat insultat, des del jacobinisme (cosí germà del constantinisme, en ser ambdós estatismes radicals) amb el renom de "Pape boche", en francès mot despectiu per "alemany". En canvi, semblaria que el cardenal Sistach no entén el sentit dels temps ni la urgent necessitat de moderació, sobretot a Catalunya.

Durant massa anys, tenir o no tenir conviccions religioses ha estat aquí un motiu o un estímul de guerres civils. Ningú no ho pot negar. En aquest ordre de coses, beneir un polític (Pujol) ja identificat com un desastre, ha estat horrible per l'Església a Catalunya. Voldria equivocar-me però no ho sé veure.

Em consta que el cardenal Sistach s'hi havia estat oposant. Per què ha cedit i ho ha fet de la pitjor manera? Dos amics meus, periodistes romans, dels allí dits vaticanistes, em diuen que el papa Francesc només ho pot haver vist malament. També em diuen que serà interessant aclarir-ho millor. Ho intentaré.