la meva col·laboració de diumenge fou ben clara. Volia reafirmar el que estava escrivint des de feia dies, per no dir de sempre: que la CUP no vol recolzar la candidatura de Mas. Així era i així continua sent, malgrat que des de fa molts dies tots els mitjans de Catalunya han estat dient i jurant que tot anava magníficament bé entre Junts pel Sí -o Artur Mas- i la CUP. Era mentida i avui encara ho és.

Que ningú temi que em vulgui posar una floreta. No me la mereixeria, perquè el que vaig fer ho podia haver-ho dut a terme qualsevol periodista. Aquí rau un dels nostres drames. No solament hi ha mitjans que ensarronen sinó que també hi ha periodistes que es deixen ensarronar.

Remirant declaracions tant de la coalició esmenada com de la CUP, constato que inicialment ambdues parts volien evitar una coalició o tan sols una entesa. La posició de la CUP sempre ha estat d'una claredat meridiana. "Junts pel Sí" -JPS-, i en particular Mas, sempre han tingut més mala baba. Aquest volia usar descaradament als antisistema però sense que es notés. Feixuga tasca, diria un lletraferit. Els de Mas encara són així de prepotents, malgrat que el seu partit estigui agonitzant.

Des de fa setmanes, els de Mas ha intentat enredar a la CUP i als periodistes. Amb la primera no ho han aconseguit però amb els segons va triomfar. A molts d'ells els feren creure que la CUP estava a punt de llançar-se als braços de Mas.

A dia d'avui no és així. Ni crec que ho pugui ser. Espero que demà i dijous s'acabi l'espera. Crec que serà com exposo, amb la fi de Mas. Però, si alguna previsió canvia, aquest diari hi estarà amatent.

El nyap i el mal ja estan fets. Torna a quedar clar que hi ha mitjans - una gran majoria - que no són miralls al llarg d'un camí, com li agradava dir a Stendhal de la novel·la. Avui són armes del poder establert usades per a limitar o anul·lar el que sempre ha de ser la mare dels ous: la llibertat individual de cadascú de nosaltres.

Si no és així, ho haurà de ser. Ahir hi va haver un canvi a Argentina. El repugnant peronisme va rebre una merescuda clatellada, cosa que aquí molts periodistes han volgut atenuar. Per ells faran.

Personalment no tinc cap dubte del bé que representa la fi del poder peronista, corrupte, demagògic, inepte i sobretot cleptocràtic.

Fa anys que vaig comparar i continuo comparant Artur Mas a Juan DomingoPerón i a Víctor Raül Haya de la Torre, el pare del "aprismo" peruà. Van ser dos ultradretans. De Perón fins i tot es pot parlar d'un militar feixistitzant, admirador descarat de Mussolini.

Malgrat ser ultradretans, la darrera fornada de peronistes no va dubtar respecte a aliar-se al marxisme leninisme. Les faves són les faves. A Argentina, Mauricio Macri rep una herència enverinada. A Catalunya, dintre de poques setmanes, també reberen un regal emmetzinat.

Aquí ningú pensa en cap alternativa. Ni es veuen intents per a valorar la situació -pèssima- en que ens trobem. Estem malalts del cofoisme pujolista, en la versió original i en la de Mas. No he sentit ni un mot respecte a com encarar temes tan importants com la volatilització de sanitat pública i un llarg reguitzell de drames que tenen data de venciment.

L' independentisme només ha estat dient que la culpa és del "país veí", Espanya. Però això avui ja no fa ni riure.

En aquests darrers dies hi ha una fuga en massa de tot arreu. La conselleria d'Economia s'està quedant només amb els conserges. La de Salut és un altre desert. El conseller Boi Ruiz està desaparegut per un combat destructor que inexorablement anirà a petar a seus judicials.

Tinc un divertit llibre italià de títol "Le veline del Duce" de Riccardo Cassero ( Editorial Sperling & Kupfer, 2004). Sota Mussolini, "veline" era al nom donat a notes oficials reservades amb consignes polítiques. Me les he llegit moltes vegades, rient, perquè el feixisme italià ja no és perillós.

Aquí s'hauria d'escriure un llibre semblant, però res no es fa per escrit. Respecte al dany que pot continuar fent la "bogeria" -mot del Financial Times- que encarna la pallassada casolana, ja ho veurem, espero que aviat. De moment, fa més plorar que riure.