El professor D'Arbó deu estar a punt de patir un infart de satisfacció. Des d'aquest dilluns, Catalunya sembla més misteriosa que mai. Ni el millor dels tarotistes s'atreveix a predir quin futur ens espera a curt termini. Ni els tertulians radiofònics de guàrdia són capaços de preveure què pot passar. Ni qui ens governarà, ni qui ens desgovernarà. Una situació, com a mínim, insòlita.

És veritat que, en aquesta vida, tot és provisional. Però cal ser-ho fins a aquests extrems? Voleu dir? El Parlament català no hauria de ser una cambra ectoplasmàtica, que flota amb el pilot automàtic posat mentre va a la recerca d'un president i un govern. Avui, ai!, sembla una encarnació d'aquella coneguda obra de Pirandello. Amb el cartellet d'«En construcció» penjat a la porta.

Si es vol avançar cap a la futura república catalana, o la CUP i Junts pel Sí arriben a un acord, o ja podem plegar veles. Però si el rumb actual de les negociacions són les de les declaracions que els uns i els altres fan pels mitjans, ho tenim fotut. El futur país que hauria de sorgir del mandat democràtic requereix gestos d'intel·ligència i actes de generositat. I, sobretot, d'un govern sòlid i plural, capaç de teixir aliances, suports i compromisos amb la majoria de la població.

Volem tocar pirandó. I tant! Però, ara mateix, estem atrapats en una trama pirandelliana. Tant de bo que algun dels negociadors disposi d'algun Deus ex Machina sota la màniga, que ens permeti sortir d'aquesta dinàmica i avançar cap a un país més just, solidari i seriós.