AEspanya s'ha perdut la normalitat pel que fa al funcionament de bona part de les seves institucions, alhora que s'ha evaporat el seny de molts dirigents polítics. Des de fa ja massa temps estem assistint a una voràgine de notícies, cada cop més grotesques i extravagants, que resulten impossibles d'entendre. És molt trist constatar que en un país amb gairebé quatre dècades de bagatge democràtic es discuteixin, quan no es violenten directament, les regles més bàsiques i elementals d'un Estat de Dret. Resulta lamentable que el president del Tribunal Suprem inauguri el present any judicial recordant que és obvi: que les lleis s'han de complir. O que, a trenta-cinc anys vista de la posada en funcionament del Tribunal Constitucional, es consideri necessari modificar la seva normativa -per cert, de forma precipitada i barroera- davant el risc de l'incompliment de les seves resolucions per part de determinats poders públics. Exemples com aquests són els que evidencien la immaduresa del nostre model constitucional.
Paradoxalment, i encara que el precipici se situï cada vegada més a prop, lluny de frenar, s'accelera. En els últims dies hem estat testimonis d'un altre formiguer d'informacions al voltant de la deriva sobiranista catalana, inclosa una decisió del TC que, com era previsible, no ha posat fi al problema. Amb l'ànim de clarificar aquest intricat laberint politicojurídic, tractaré d'explicar els recents esdeveniments de la millor manera possible.
Ciutadans, Partit Popular i PSC no han recorregut directament davant el Tribunal Constitucional la proposta presentada per Junts Pel Sí i la CUP, en què literalment «es declara solemnement l'inici del procés de creació de l'Estat català independent en forma de República». I no l'han recorregut perquè encara no s'havia votat. L'objecte d'impugnació va ser la decisió de la Mesa del Parlament de Catalunya d'admetre a tràmit la proposta i introduir-la en l'ordre del dia de la reunió prevista per al Ple parlamentari del dilluns 9 de novembre.
Els arguments dels recursos d'empara dels tres partits citats no han estat exactament els mateixos però les raons esgrimides s'han pogut enquadrar en dos tipus: unes al·legacions fan referència al fet que la Mesa del Parlament no pot tramitar el que és manifestament nul i inconstitucional -i aquesta proposta ho és-, mentre que altres se centren en qüestions de forma, sobretot pel fet de fixar l'ordre del dia de la reunió sense estar constituït encara el Grup Parlamentari Popular, vulnerant-així les normes de procediment i organització interna de la Cambra, que exigeixen la convocatòria dels portaveus de tots els grups per emprendre aquest tràmit.
Per comprendre la resolució del TC de dijous passat s'han de tenir en compte dues qüestions importants. La primera, que el recurs d'empara està destinat a la protecció dels Drets Fonamentals. Per tant, no pot ser utilitzat per denunciar qualsevol vulneració de la Carta Magna, sinó només les que afectin a aquests drets. I la segona, que, atesa la proximitat de dates entre la presentació dels recursos d'empara i la votació de la moció -tot just uns dies- es va sol·licitar al Tribunal Constitucional que, abans de pronunciar-se sobre el fons de les qüestions plantejades, adoptés una mesura prèvia i cautelar de suspendre l'acord de la Mesa i, amb això, impedir la votació prevista.
I què ha dit el Constitucional? D'entrada, els seus membres no han decidit res sobre el fons de l'assumpte, és a dir, sobre l'adequació o no a la Constitució de les resolucions impugnades. Tan sols després d'admetre a tràmit els recursos, s'han pronunciat sobre la mesura cautelar -la sol·licitud de suspensió de l'acord de portar al Ple de dilluns la votació de la declaració presentada- i, en aquest sentit, afirmen que «la petició cautelar transcendeix a la funció pròpia del recurs d'empara, promovent un control de constitucionalitat sobre una resolució que no s'ha adoptat i el contingut últim es desconeix». En altres paraules, consideren que s'està utilitzant el recurs d'empara com si es tractés d'una inconstitucionalitat, vàlid per a la depuració de qualsevol contradicció constitucional.
A més, el TC no comparteix la percepció de risc irreparable al·legat pels recurrents en el cas que es realitzés la votació. Segons la seva opinió, el que sí podria posar remei a un posterior pronunciament per part seva seria aquesta denominada pels separatistes «desconnexió» de l'Estat espanyol -per eufemismes, que no quedi-. I, en un rapte d'ingenuïtat sense precedents, entenen que ara mateix és la Cambra autonòmica la que ha de vetllar perquè la seva actuació es desenvolupi en el marc de la Constitució.
En aquest escenari, ha arribat el 9 de novembre i, com era evident, la proposta ha tirat endavant. A partir d'ara se succeiran més impugnacions i accions judicials fins que, finalment, el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el fons de l'assumpte. Amb tota seguretat, ha de declarar inconstitucional la resolució aprovada pel Parlament català i, a partir d'aquí, en el cas que no s'acati, continuarà un rosari de més i més recursos i de més i més sentències.
És increïble comprovar com la desraó i la ignorància de la deriva sobiranista, unides a la ceguesa i la inacció reiterada del Govern central, ens estan oferint un lamentable espectacle i conduint a una situació esperpèntica que hauria d'avergonyir com a ciutadans d'un Estat suposadament civilitzat. Alguns amb més grau de culpa que altres, alguns amb més responsabilitat política i altres jurídica, la veritat és que tots ells són protagonistes d'un xou absolutament deplorable.
