Ahir al matí vaig demanar a una figura destacada de la coalició Junts pel Sí (JPS) com veia les coses. Em respongué de forma immediata i sintètica: "Això és una sarsuela, empeltada d'un vodevil i d'un fulletó". Com molts, ell està abandonant la política.

Estem davant el que diu el meu amic. A més, resulta encara pitjor la seva teatralització. Si la manca de vergonya matés, avui TV3 seria un gran dipòsit de cadàvers. Malgrat mesos de bogeria em sorprèn que tot això passi en un país que havia considerat normal.

Ahir, m'esgarrifà veure la cara de Mas, que continua callat, després de dues setmanes d'orgullós silenci. En un acte patètic, tenia aquella mirada freda i de distant superioritat que tant el caracteritza. No entenc com pot ignorar que ens ha fet molt mal a tots. Fins i tot dins l'independentisme creixen dia a dia les veus que no ho poden callar més. Mas fa una fi horrible, però no em produeix cap pena. Crec que vaig ser dels molt primers a preveure-ho. Per sort, encara hi ha hemeroteques.

Per acabar-ho d'espatllar, no ha sorgit un moviment, ni un pensament, ni una reflexió seriosa respecte de com sortir-nos-en.

Mas va llençar una barreja de sarsuela, de vodevil i de fulletó que incomprensiblement ha ensarronat milers de persones. En tot allò no hi havia cap mena de pensament. He estat cercant més que Diògenes un home honrat. He intentat trobar-hi una necessitat cultural, o una necessitat política o econòmica. Volia elevar el debat, cosa que crec que també he intentat fer en molts temes. Era i és impossible.

Només hi ha l'ambició d'un sol home, esdevingut un home sol. En qualsevol país més madur hi hauria racons o caus crítics merament socials. És a dir, no només basats en la utilitat política immediata. Aquí no n'hi ha. Els he estat buscant però ni els he ensumat.

Crec que la causa originària més important va ser la persona de Jordi Pujol. Mai no va voler ser un polític més. Ho volgué ser tot.

En algunes de les seves tones d'escrits -que sempre he considerat pèssims- es veu fins a quin punt volia ser un nou Messies. Tinc pàgines senceres al cap. La seva ambició estava milers de quilòmetres per sobre de la seva capacitat. Era com el reietó nu del famós conte d'Andersen. Però tenia una ambició de poder personal sobrehumana.

He escrit moltes vegades que, quant a mentalitat, Pujol encarna la figura de l'amo rural, que no té res a veure amb l'industrial o el financer del segle XIX i primera meitat del XX. Per economia processal, no dic que no entenia res de res del món globalitzat. Per empitjorar-ho tot, era magistral a l'hora de fer fora, com fos, als que li podien fer ombra. Amb Jaume Vicens Vives hi va excel·lir, però la llista és molt llarga. Mas ha fet el mateix, com avui es constata.

Que ara a Catalunya el poder polític i de control social passi per una immensa xarxa de corrupció no és gens banal, sinó lògic.

A finals del 2011, després de destapar, cent per cent en solitari, la xarxa Innova, vaig usar el concepte de dret positiu "consorci criminal". Ara clau, així com un gran pas qualitatiu i inèdit. Finalment, ara l'expressió ha quallat en procediments judicials i també per part de les dues grans cadenes de TV privades d'àmbit estatal. Gràcies. Aquí no ho ha fet.

És en el món de la nostra fastigosa decadència que cal situar Artur Mas. Altrament, a qui? Però, Mas encara intentarà jugar. Intentarà fotre-se'n de la realitat parlamentària i del que sigui.

És il·lògic que se'n pugui sortir. Però hem de fer com si fos possible. El blat ha de ser posat Al sac i aquest ha de quedar molt ben lligat. Refundar-nos serà feina de molts anys. Als que ho pregunto solen dubtar entre els deu anys o bé considerar-ho impossible.

Del que no dubten és de la necessitat de fer desaparèixer políticament Mas. El més mínim error seria brutal per a tots. Formalment és una sarsuela, un fulletó i un vodevil. Però socialment és molt més greu. És vital.