o hi ha xoc de trens, malgrat que, de sempre, i en especial en les darreres hores, Mas l'hagi estat buscant. El que hi ha és el descarrilament d'un dels trens, l'independentista. Qualsevol notari ho certificaria.

N'he escrit molt. No estava errat, sinó que em quedava curt. En efecte, ara la CUP va més lluny, en considerar la possibilitat de fins i tot votar en contra de Mas, no pas només abstenir-se, cosa que seria suficient. Mas no està sortint de la seva tomba política sinó que aquesta esdevé més i més profunda. Tampoc no sóc tan saberut com per haver estat l'únic que sabia el que estava passant. La diferència rau solament en que la immensa majoria de mitjans són de la Generalitat o estan molt subvencionats per aquesta. Això s'ha de capgirar com un mitjó.

Ahir i aquest matí els corsaris mediàtics de la Generalitat han estat potenciant, fins al ridícul, la idea que el gran tema era la moció secessionista, així com la jurídicament justificada acció del Tribunal Constitucional. Tapaven el que era cabdal: el rebuig personal i polític, en part degut a la corrupció, d'Artur Mas. Això és així i ara ja no es pot tapar. Però Mas encara farà mil mans i mànigues, sense cap límit moral ni polític.

Ahir mateix, des del que queda de CDC es tornava a treure el pintoresc tema d'una «presidència coral» en la qual encara pogués treure el cap Mas com un inefable «conseller de la Consulta» ( o «del Procés»). Per això caldria que fos presidenta de jureNeus Munté, que ni en privat no diu ni gall ni gallina. Ha d'estar perplexa. Costa assumir el paper de trista figura.

Fins ara Mas no ha parat de falsejar la realitat a base de teatralitzar-la mediàticament. Fins fa unes hores volia muntar una falsa imatge d'agressió per part del Tribunal Constitucional, per així reforçar el seu fals paper de víctima. Això ja no li pot funcionar. Per tant, està pensant a trobar un altre guió. Ja veurem per on sortirà. Serà per on serà, menys per admetre que ha esdevingut un gran llast fins i tot per l'independentisme. És una realitat objectiva de la qual el seu ego bloqueja l'admissió.

Tanmateix, ha estat només ell qui ha anat bloquejant totes les vies de sortida. La meitat del seu propi Consell Executiu de la Generalitat el qüestiona. A ERC i a Junqueras en especial els hi fa treure foc pels queixals, des de fa mesos, després que els tractés com serfs de gleva. A Rajoy li ha pres el pèl mil vegades, en particular el 8 de gener del 2013, dia de la inauguració de l'estació de l'AVE de Girona. Abusant de la presència del llavors príncep d'Astúries, i ara Rei, va impedir que Rajoy li comuniqués un pla plurianual de reducció del dèficit i el blindatge legal espanyol del català. Recordo el que vaig escriure aleshores. Ara ho ratifico.

En la seva etapa final, Mas ha mostrat ser capaç d'assumir-ho tot menys deixar el poder. Un poder que només es basa en un desig personal, psicològic. Fa molts mesos el vaig qualificar d'un aventurer. Com tots els aventurers, podia assumir realitats contradictòries. Ho ha acabant fent respecte a radicalisme de tot plomatge. D'usar un mític independentisme va passar a assumir una mítica revolució. No obtindrà ni una cosa ni l'altra. Només ha ensarronat a milers de persones, cosa terrible per a qualsevol societat.

No n'ha tingut prou de mostrar-se capaç de tot, des de fotre-se'n del seu propi partit, a fer-ho dels que l'han votat. Precisament ha estat el seu descarat oportunisme el que li ha fer perdre la possibilitat de tornar recuperar una mínima confiança.

Però ell continua sense voler admetre-ho. Ha somniat tant en ser un heroi -quan no en té cap característica- que viu dins un núvol d'irrealisme. Per això continuarà movent la cua, malgrat que cap mirall li pot mostrar una imatge acceptable de si mateix.

Hi haurà, per tant, més atzagaiades en les quals cada vegada es trobarà més sol. El seu cinisme i l'egocentrisme han estat desemmascarats.

Si tingués algun moment de lucidesa, no creuria, com encara fa, que el resultat del 20-D li oferirà alguna oportunitat. Espera Gary Cooper al front del Setè de Cavalleria. Altres esperem poder avaluar els infinits danys que ha causat. Caldran anys i molts esforços. Quant a la imprescindible reconstrucció, el més calent és l'aigüera, on hi continuarà per un temps encara indefinit, que és el pitjor dels terminis.