els catalans no aspiren a ser independents, aspiren a ser independentistes. Emboçat en una tímida «Proposta de resolució» davant del Parlament, els grups Junts pel Sí i CUP van emprendre dimarts unilateralment «la creació de l'Estat català independent en forma de república». La iniciativa compta amb el suport majoritari de la cambra. La reacció de Rajoy? «Vaig a llegir». Cap estadista s'havia sentit impel·lit a anunciar la lectura dels folis que evidentment es disposa a llegir. En el moment més complicat de la història recent d'Espanya, Rajoy volia transmetre la sensació que se sentia tan importunat com els periodistes convocats amb urgència per assistir a la seva declamació. Ni urgència, ni negociació, ni indignació. Només el disgust de qui llança el tovalló sobre la taula, quan l'obliguen a marxar de la taula on es disposava a degustar les seves carns vermelles i processades.

«Vull enviar un missatge de tranquil·litat» és el missatge intranquil·litzador que emet el pilot, quan ha perdut el control dels comandaments de l'avió. Rajoy va demostrar que no té solucions, encara que va insinuar que acabarà per enfadar-se si tornen a obligar a interrompre el seu esmorzar. El seu dilettantismo davant de la catàstrofe va clavar dimarts un nou reconeixement a les pretensions presidencials d'Artur Mas.

Ple de la dialèctica de la confrontació que traspuen les pàgines del Marca, el president del Govern es va sentir obligat a consignar que els partits que han proclamat la independència «no posseeixen la majoria dels vots». Semblava Valentino Rossi negant la puntada a Marc Márquez, rearbitrant un partit disputat un mes enrere i que el PP va perdre amb estrèpit. «La defensa del meu país» en què es va embolicar dimarts hagués resultat més creïble amb un resultat fructífer dels populars a les catalanes.

Per última vegada, i ja que Rajoy insisteix a ridiculitzar una xifra de vots que el PP és incapaç d'aconseguir a Catalunya, cap partit espanyol va obtenir l'equivalent a 62 escons sobre 135 en les recents autonòmiques. No cal ser endeví per pronosticar que cap formació coronarà tampoc aquesta quota en les generals del 20D. Malgrat aquesta mancança, ningú dubtarà de la legitimitat de les decisions de transcendent tall estatal que adoptin els diputats. Està clar que el president del Govern no s'oposa a la independència de Catalunya perquè pot suposar la fi d'Espanya, sinó perquè li desbarata els horaris dels seus àpats.

La resposta proporcional a la declaració més radical, burocràtica i pacífica que es recorda no consisteix en l'anunci de la lectura d'un text «molt breu». De nou, la confessió d'una molesta obligació imposada per assessors amfetamínics, encara que Rajoy preferiria no fer-ho. La descafeïnada rèplica s'agreuja perquè el desafiament, que no «provocació», era força previsible. L'endemà de les eleccions al Parlament, el New York Times titulava que «Els partits separatistes catalans obtenen la majoria». Amplificava a continuació que «els líders separatistes s'han compromès a formar un nou govern regional, que portarà a Catalunya a la condició d'Estat en 18 mesos».

Rajoy només llegeix els comunicats anodins que li redacten, però quan assegura que els independentistes no aconseguiran «cap dels seus objectius», ve desobeït pels fets. No ha de compartir el seu despit amb Pedro SánchezAlbert Rivera, sinó buscar un interlocutor a la zona afectada pel sisme. L'atropellada conclusió que la Declaració Unilateral d'Independència no representa «el sentir majoritari dels catalans» ve desmentida per la composició del Parlament. En tot cas, obliga a plantejar a Rajoy si no disposa d'arguments més consistents.

El president del Govern aprofundeix amb la seva desídia un procés d'independència individualitzat, en tant que dirigit contra la seva persona, les seves polítiques i la corrupció del seu partit. La seva acreditada inoperància pot obligar els independentistes a abreujar un procés que desitjarien infinit, perquè es trobaven molt a gust a la cultura de la queixa. L'únic passatge consolador de l'entretinguda lectura pública a La Moncloa és el patriòtic «mentre jo sigui president del Govern». El cable va recordar a la minvant audiència televisiva del líder del PP que el seu càrrec és efímer, i que ningú a la dreta el dóna per president a partir de Nadal. Llavors arribarà el moment de tornar a eternitzar el procés català.