«Hi ha moments/ absorbents/ Hi ha moments que ho són tot. / Hi ha moments en què tu no ets quasi res i el moment ho és tot», va escriure el gran poeta i estimat amic meu durant decennis, Francesc Vallverdú, ara enyorat. En prosa, ho exposava ahir en aquest diari, el seu redactor en cap, Josep Callol, en un bitllet titulat «Les dues cares de Mas».

«Mas -escrivia Callol- va enviar ahir (divendres) els Rull i Homs de torn a tots els mitjans a dir que no passa res i el seu discurs pot anar en la mateixa línia. Però la cara delata que sap perfectament que jutges i fiscals han arribat al moll de l'os del finançament del partit» (CDC).

Modestament, hi afegiria que crec que poden haver trobat una part del que crec que és un sistema de funcionament polític, instaurat al llarg de decennis. Ha arribat a l'actualitat per quedar-s'hi. No pot haver-hi cap aigualiment com succeí en l'aspecte, greu però parcial, de la família Pujol. Són part d'un tot. Ara la justícia ha de considerar la figura del «consorci criminal». Els canvis quantitatius en generen de qualitatius. No hi ha aigua bullent a 110 graus: hi ha vapor.

És magnífic que cada dia la justícia i els mitjans no propagandístics aportin més fets. Ara bé, cal recordar una frase del premi Nobel d'Economia Friedrich A Hayes: «Sense una teoria els fets romanen silenciosos». Val la pena efectuar-ho perquè, com exposava Callol, «la cara» (i més coses) delaten.

Fets limitats requereixen accions de defensa social també limitada i proporcionada, diria el meu mestre Cesare Beccaria (1738-1794). Però estem davant un món pervers i pervertidors que fins fa quadre dies menyspreava i negava la separació de poders, ridiculitzava genèricament la independència dels jutges i, efectuant una filigrana grotesca, contraposava justícia i democràcia. Si se'ls deixés arribaríem certament a una justícia falsament democràtica, la del circ romà, amanida de l'infame «vot tumultuari» de la ben seva Revolució Francesa. No m'invento res. Un llibre històric, ben crític, d'Àngel Estivill porta per títol «6 d'octubre, l'ensulsiada dels jacobins».

Ahir vaig publicar un llarg article en un nou i gran diari digital, El Español, sobre la cruïlla en què es troba ara mateix Artur Mas. Està basat en informació pura i contrastada. En síntesi, una font molt propera a la vicepresidenta Neus Munté em féu saber que Mas havia indicat formalment que renunciava a ser candidat a la seva reelecció, en benefici de Munté. Hauria de ser entre demà dilluns i el 9 de novembre. Però vés a saber que pot acabar fent. No li queden més dies ni més opcions.

El ja esmentat bitllet de Callol deixava clara la impossibilitat de reelecció de Mas. «Si en algun moment -escrivia Callol- la CUP o Catalunya Sí Que es Pot havien pensat que hi havia arguments per deixar que (Mas) fos president, aquesta setmana (passada) s'han esvaït. I Mas ho sap».

Em diuen que Mas encara va somniar que les generals del 20-D encara podrien crear un caos i que ell fos la solució. Fa riure. Els somnis són somnis. Per tant no li queda res, excepte la seva rebequeria d'addicte al poder.

Ell que ha jugat a la seva persona o el caos. Per tant, té el caos. També somnia amb una relliscada per part de l'Estat. Oblida que Rajoy té un temperament antitètic al propi d'accions brusques, a més de ser absolutament innecessàries. Quan es guanya no hi ha per què posar-se nerviós, ans al contrari.

L'escenificació i concreció, per part de Mas, de la seva renúncia a ser candidat poden ocupar-lo alguns dies. Seria molt pitjor que (no sé com) no hi renunciés. Mas no té profunditat estratègica, per dir-ho en termes militars, per a poder maniobrar, ni tampoc cap personal presentable, un mal encara més endèmic a ERC. A la vegada, el «sector de negocis sanitaris de CDC», on el personatge més temible és Jaume Aubia ha passat de l'eufòria que li va causar la privatització de l'Hospital Clínic (i en conseqüència una anada per la total privatització hospitalària) a una situació d'enrenou total.

Cal fer notar que La Vanguardia va afirmar que l'encara detingut Andreu Viloca, tresorer de CDC, era responsable d'un holding de quinze empreses, però tapant que es tractava d'un grup intern, intern del tot, al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Està dominat de sempre pel cap del «sector de negocis sanitaris de CDC», Jaume Aubia. Aquest va ser el cap directe de Viloca. A tot això s'hi arribarà. És un món econòmicament i políticament clau. Un dia o altre tornarà a saltar a l'actualitat. Que sigui aviat.