Una quinzena de cartes il·lustren l'amistat inicial entre Josep Tarradellas i Jordi Pujol i el seu distanciament posterior, recollides en el quart volum de la biografia del que va ser president de la Generalitat a l'exili, un tom que completa la revisió d'aquell període, que va finalitzar el 1977.

Aquesta quarta part de la biografia, centrada en l'exili (1959-1976), ha estat publicada per Edicions Dau, amb la col·laboració de l'Arxiu Tarradellas i el suport de la Diputació de Barcelona.

L'historiador Carles Santacana, encarregat de l'estudi dels documents ara publicats, ha explicat que "la primera carta entre Pujol i Tarradellas està datada el 1965, si bé abans ja esmenta en la seva correspondència amb altres personalitats que té coneixement d'un jove que ha estat detingut el 1960 al Palau de la Música".

És bastant freqüent que Tarradellas faci comentaris sobre Pujol en la seva correspondència i extreu la impressió que "aquest senyor no té faire interès a veure'm", si bé és veritat que, després del seu pas per la presó, Pujol va ser deportat a Girona i se li va retirar el passaport durant un temps.

Josep Maria Bricall, una persona molt pròxima a Pujol, va fer de "pont entre tots dos" entre el 1965 i el 1968, fins que es va produir el 1970 la primera entrevista a la localitat francesa de Saint-Martin-le-Beau, on vivia Tarradellas.

"Aquesta primera trobada marca la seva relació, doncs mentre el jove Pujol es dedica a parlar-li d'història, de la guerra civil, el vell Tarradellas vol parlar-li del futur, i el president a l'exili es veurà defraudat. Pujol reconeixia Tarradellas com a símbol del que representava, però no comptava amb ell com a líder de la Catalunya del futur", afirma Santacana.

La relació es va refredar a partir de llavors i la correspondència es torna intermitent i fins i tot Pujol envia en una ocasió a la seva dona Marta Ferrusola a França per portar-li diners, doncs "Tarradellas tenia hipotecada la seva casa cinc vegades per la falta apressant de fons per mantenir la institució, que eren ell i dues persones".

Un episodi d'aquesta falta de fons va tenir lloc el 1973, quan hi ha un intent de comprar-li l'arxiu a través d'una fundació inscrita a Suïssa, on estava el professor català Ramon Sugranyes a la Universitat Catòlica de Friburg, però "Tarradellas creia que acabaria depenent políticament dels compradors, i va decidir vendre les terres i viure com un 'okupa' en una casa que ja no era seva".

Va viure així durant dos anys, i els propietaris, una empresa de xampany, li va prorrogar la seva estada dues vegades després de la mort de Franco i la seva imminent tornada a España.

Les desconfiances de Tarradellas se centren, segons l'historiador, a Montserrat; Òmnium Cultural, que creu que està formada per "empresaris que eren franquistes el 1939 i que poden consolidar un franquisme catalanista"; i Banca Catalana, perquè creu que no cal barrejar la política amb altres activitats, en aquest cas les finances".

Per contra, l'oposició interna no entenia les crítiques de Tarradellas, que era conscient que a l'exili ja no quedava gent vàlida per al futur -gairebé tots havien mort-.

"Ja el 1959, hi ha textos en els quals considera que a l'exili ja no hi ha gent vàlida, i, de fet, la seva gran aposta era l'historiador Vicens Vives, però va morir el 1960 d'un càncer".

També pensa que podran jugar un paper fonamental la CNT i l'església catalana.

En el primer tom de l'exili, 1939-1954, la principal aportació historiogràfica és l'intent d'extradició de Tarradellas, com va succeir amb Lluís Companys o Juan Peiró.

Tarradellas, recorda Santacana, era a la França de Vichy, i es va presentar davant els jutges com un home moderat, que havia intentat evitar la violència incontrolada i, a més, es mostra com un home de negocis, doncs quan es va distanciar de Companys va deixar la política i va tornar a la seva feina, però el 19 de juliol va tornar a posar-se a disposició de Companys.

El segon tom, quart de la biografia, inclou informes i notes de tota mena, com la de l'escriptor Josep Pla sobre les 22 hores de conversa que va mantenir amb Tarradellas durant tres dies.

Destaca entre aquests papers el relat del militar Andrés Casinello a Adolfo Suárez sobre la seva primera visita a França per conèixer "aquell home que anomenen president".

Casinello diu: "Tarradellas irradia dignitat. Té alguna cosa d'unció sacerdotal o de paternitat".

I continua: "Cal ficar-se a casa seva, on tot és pobresa, per entendre la seva dignitat. Banca Catalana li muntaria un palau, però ell viu en una plana freda del centre de França amb una calefacció tèbia, sense bany, amb mobles que ja no usen els suboficials i només el luxe d'una bona biblioteca i un tocadiscs".

Segons Santacana, Suárez envia a Casinello a veure a Tarradellas per sospesar si podrà ser útil en el futur i d'aquest informe n'extreuen que "encara que gran, està al dia del que passa, veuen que té molts contactes amb l'interior i que és visceralment anticomunista".

Del període de l'exili, hi ha 90.000 cartes, de l'arxiu de les quals s'encarregava personalment el propi Tarradellas.