Va trencar el glaç la directora de cinema Isabel Coixet. En un article va venir a dir que estava farta, embafada, d'independentisme. No és l'única: els meus amics més polititzats fa temps que estan optant per parlar d'altres coses. No crec que hi pugui haver ningú que no ho hagi constatat.

Crec que és encertat i correspon al desig de molts lectors que aquest diari destaqui més i més, en les seves portades, temes que tenen més interès que no pas donar voltes a l'estancament independentista. L'única embafada no és Isabel Coixet.

Tanmateix cal destacar dos aspectes clau del monotema secessionista. Un consisteix a recordar com l'independentisme casolà es va fer posar en l'actualitat amb calçador, des de la cúpula de CDC, i molt en particular per Artur Mas, per raons tàctiques interessades. No va ser un moviment de baix a dalt, sinó que fou i és atiat i finançat des de dalt. Fou i és, ara de manera molt visible, una arma politiquera i utilitària per a la reelecció de Mas.

Es va efectuar aquella maniobra malgrat que la cosa aquesta de l'estatisme i de la creació d'un Estat-nació no està en cap agenda d'enlloc. El que hi ha és la globalització, que és una antítesi clara dels dos conceptes indicats. El model d'Estat-nació, del qual vaig escriure molt durant anys, és fill directe de la Revolució Francesa. Per això, la globalització produeix urticària als jacobins que encara, i per poc temps, subsisteixen.

Fou el model d'Estat i de poder agressius del qual en derivà el nacionalisme polític. Després, en sorgiren el colonialisme, i l'imperialisme diguem-ne moderns, per contraposició al romà i a tants altres, no pas per creure que l'imperialisme pugui ser una modernitat.

Amb l'Estat-nació i l'estatisme conseqüent, el món va retornar a un sistema de balança de poders, que venia a ser una pau fràgil i armada. La totalment innecessària Primera Guerra Mundial en fou una nefasta i mortífera conseqüència.

Ja a la meitat del segle XX, la prioritat encertadament donada als Drets Humans (un dret d'exercici individual) arraconà aquells mites organicistes, és a dir referits a col·lectius humans.

L'agressivitat nacionalista tan ben usada des de poders demagògics, va anar minvant, mentre sortosament s'afermava la protecció jurídica convencional a la diversitat. O a les moltes diversitats humanes que sempre s'han donat en tots els àmbits. Arreu del món.

Tot això que perfilo (ho he explicat tan bé com he pogut en moltes conferències) arribo a un punt important per a nosaltres. És el que passarà la setmana entrant o a començaments de l'altra. Es constarà (o potser no) el desacord entre Junts pel Sí i la CUP. Ho acredita el fet que no hi hagi acord respecte a la constitució de la Mesa del Parlament.

És una manca d'entesa que conjumina amb l'espatarrant silenci mediàtic de Convergència Democràtica de Catalunya. Mai no hi ha silencis quan les coses van bé i, en canvi, s'instal·la el secretisme més absolut quan dominen les males notícies, respecte al sector que té l'obligació d'emetre-les, CDC.

Malgrat aquesta evidència, els independentistes continuen escampant bestieses respecte a la meravella de govern que diuen estar constituint. Estan d'acord en el color de les cortines dels seus despatxos, però no pas respecte a qui serà president. Ens prenen per vailets desguarnits intel·lectualment als que poden fer creure el que els hi doni la gana.

S'entén l'article d'Isabel Coixet. La cosa embafa, és veritat. Però és més important que no ens deixem prendre el pèl. Una nova presidència de Mas seria terrorífica. En parlar-ne amb un amic, aquest em diu que «amb Mas fora ara mateix, podem tardar deu anys a tornar on estàvem abans d' ell. Però si Mas dura tan sols una mica més crec que no ens en sortirem mai més».