Sembla el Vals de les Onades de Johann Strauss, fill. O bé pot fer recordar la cançó ara "camp" de Doris Day: "Che che sarà, sarà/ Non ci è concesso conoscere il futuro ( "allò que serà, serà. No ens està concedit conèixer el futur")".

Tanmateix, pot resultar força imprudent no estar amatents al que pugui passar, en temes importants. Però també pot ser esgotador.

Per descomptat, penso en la supervivència política de Mas. La impressió d'ahir i abans-d'ahir va passar a ser diferent de la de dijous, perquè la CUP ha tornat a jurar que no el votarà. M'ho vull creure. Un dia o altre haurà de passar alguna cosa de definitiva. La consistent que la ultraesquerra recolzi a qui encarna la ultradreta seria massa boja, fins i tot en aquests temps de bogeries i deliris col·lectius.

Si algú creu que em passo afirmant que Mas és d'ultradreta que compari què va fer en empara sanitària (a finals del segle XIX!) el canceller del Segon Reich alemany Otto von Bismarck, pare del primer sistema de protecció sanitària, i l'actitud antagònica de Mas. N'he escrit molt. No hi ha tema per discutir. És clar com un vas d'aigua clara.

No puc entendre com hi ha un "pinyol" independentista que sembla - i sovint és- impenetrable per fets innegables. No entenc com el mer bram d'"independència, independència" pugui produir una obnubilació radical, una total impermeabilitat respecte a fets evidents.

La ximpleria que estem vivint no seria possible sense la possessió per la Generalitat d'un aparell de propaganda insòlit en una democràcia i pel "pinyol" independentista acabat d'exposar. Sense aquesta maligna complementarietat estaríem curats.

Ara estem estancats. És un estancament que previsiblement durarà fins a finals de la primera desena de gener. Llavors serà el moment de la caixa o de la faixa. Després de tan practicar una política només centrada en una Catalunya independentista imaginària, resulta que Mas veu que la seva darrera esperança passa per la interpretació que ell aconsegueixi donar de les eleccions espanyoles de desembre. Vol una Espanya tan caòtica i ingovernable com ho està resultant ser la Catalunya posterior al 27-S. Somnia en unes aigües remenades on ell pugui pescar.

Mas no vol entendre que el punt més àlgid de la mobilització independentista va ser el 27-S. Ara hi ha un autèntic cansament. Si hi ha unes noves eleccions l'esgotament passarà a ser còsmic. Si CDC es presentés sola a aquelles possibles eleccions no crec que pogués arribar a una quinzena de diputats.

Seria una sortida obligada de la política per part de Mas profundament deshonorant. Per això està fent de tot per evitar-la. Ara bé, imaginem que pogués ser investit - no sé com - i constituir un nou govern. Li venceran totes les lletres. Per descomptat hi hauria un govern encara pitjor que el sortint. Alguna cosa n'haurà de fer ERC de Marta Rovira i d'Alba Vergés, així com CDC de Rull, de Turull i d'Homs.

A més hi ha el venciment d'una gran lletra de canvi que planeja sobre CDC i de la qual ara ningú parla. És la conclusió de, com a mínim, moltes peces separades del cas Innova. Podria i hauria de ser allò que hagués hagut de ser el cas de la família Pujol: la demostració que el pujolisme va instaurar a Catalunya un sistema de govern en el qual la corrupció generalitzada en podia ser la columna vertebral. Manta vegades he usat la figura jurídica, de Dret positiu espanyol, de "consorci criminal".

En síntesi, avui certament té sentit pensar que la CUP, en principi, no cedirà. Vull pensar el mateix respecte a Catalunya Sí que es Pot". Dirigents d'Iniciativa m'ho asseguren molt seriosament. Si un d'aquest grups cedís, seria la seva mort, així com l'alegria preelectoral de l'altre. D'això ningú no en pot dubtar, com no es pot dubtar que PP, PSC i Ciutadans no canviaran de parer. Confiem. Si no és ara serà un altre dia. Fins ara i arreu del món, la humanitat sempre ha recuperat el seny que podia haver perdut en (tristos) moments donats.