Cada dia és pitjor que l'anterior. Però ahir Mas va pretendre en un llarg discurs que estem avançant, entre flors i violes, vers un Paradís Terrenal al qual Catalunya tindria un dret exclusiu. Per què, per tant, entrar en detalls? Certament, alguns estan deixant de creure-se'l, com ja li indiquen enquestes que té i mai no mostrarà. Tot se li està esfilagarsant, però a la vegada augmenta fins a la follia un control mediàtic que converteix la realitat en només ombres pels que estem dins de la caverna que imaginà Plató.

Quan la CUP va declamar que exigiria la fi de la democràcia pluralista, es podia esperar que Mas emetria algun matís. No ha estat així, ans al contrari. No li ve d'un pam. La seva set de manar el domina.

Ahir vaig tornar a creure -infeliç de mi- que la gravíssima rebaixa de la qualificació política i econòmica de Catalunya per Standard and Poor's faria que Mas mostrés alguna preocupació. Ho va tapar amb un llarg i ridícul parlament, paradigma del pitjor i més esbojarrat cofoisme. Ho va poder fer perquè la seva TV3, les seves moltes ràdios i la subvencionada gran premsa ja havien donat aquella espectacular notícia com si fos una banalitat.

No tenim un problema només polític, sinó de societat. Però, ai las, no veig ningú ni cap força que gosi plantar-hi cara amb l'energia i capacitat conceptual suficients. Som cada dia més els que ens esgarrifem, si bé després no veiem què fer. En part, ho impedeix el primitivisme del propi independentisme. Que ens fa creure erròniament que caurà per si sol.

En efecte, l'independentisme és baix de sostre, fugisser, ridícul. Ningú no pot voler debatre amb Marta Rovira (número dos d'ERC), que, a un mitjà estranger, li va exposar el nostre drama econòmic a un nivell inferior al requerit en una escola bressol. Tampoc ningú no gosaria rebaixar-se a discutir amb la responsable de salut d'ERC, i ara diputada electa, Alba Vergés. Al seu costat, Pich i Pon hauria pogut passar per un Premi Nobel.

En l'ordre immediat, la mare dels ous és la voluntat personal de Mas de continuar en la seva poltrona. El que digué Mas, d'anar el darrer de la llista que fos, ja no fa riure a ningú, i menys a Junqueras. Els problemes de personalitat esdevenen incomprensibles quan es disfressen de temes polítics. Però com que tot està centrat en una sola persona, molts creiem que foragitar-la és prioritari. Ara bé, no hem d'oblidar altres responsables del mal que es fa.

Hi ha personatges que volen aprofitar-se de la mort política lenta (i inevitable) de Mas. Caldrà recordar-los sempre més. Ells són còmplices necessaris que alenteixen el vertader procés: superar Mas. Actuen així perquè creuen que afavoreix el seu futur. S'equivoquen: alguns no ?oblidarem que ells són còmplices necessaris i despietats d'una agonia que com més s'allarga més mal continua fent. Potser no tots aquells còmplices podran ser justament escarnits, però alguns sí. Caldrà fer-ho perquè no solament ens hem d'escapar de Mas, sinó que també s'haurà d'evitar que es repeteixi el drama i la tortura que estem vivint.

Tanmateix, Mas durarà. Probablement, fins que hi hagi unes altres eleccions, és a dir potser uns cinc mesos. O potser no, perquè no entenc massa de disfuncions psicològiques, personals o socials.

No tinc cap dubte que l'independentisme casolà, mai exposat de manera intel·lectualment respectable, se n'anirà en orris. La meva preocupació és fins a quin punt pot desprestigiar tot el catalanisme. Mai no ho he volgut, però fa anys que vaig veure que el pujolisme podria desprestigiar i liquidar el catalanisme. Mas ho ha accelerat.

Ens caurà a sobre molta feina i ningú s'hi està preparant. Potser en part sigui degut al fet que el cofoisme grotesc de Mas acovardeixi alguns, malgrat ser només una cabòria utilitària, sense cap ni peus. A qui pot espantar ridiculitzar el públicament ridícul Francesc Homs? Però si estem acovardits, encara que sigui una mica, continuaríem anant d'Herodes a Pilat, tan eternament com Sísif va estar pujant la seva pedra. Cal fer-ho més curt -una eternitat és molt, dirien Pich i Pon, o Marta Rovira o Alba Vergés- i obrar amb una certa urgència. Alguns ens estem pansint. És de fàstic.