De fa decennis que sento admiració per Paracels (1493- 1541). Metge suís de llengua i identitat germànica. Encarna l'abandó d'una ximpleria (l'alquímia) per anar vers quelcom de molt seriós, com és la bioquímica, la toxicologia i, en general la medicina, inclosa la cirurgia.

Hi ha una frase seva que trobo genial. "Totes les coses són verí i res no manca de verí, (però) només la dosi fa que una cosa no sigui verí". La uso sovint, en converses amb amics. És una apologia de la moderació.

Ser moderat no és cap concessió al relativisme cultural ni al relativisme en general, teories que contenen en si mateixes perills i bestieses immenses. No és el lloc per entrar a fons en aquest delicat tema. Només diré que considerar els Drets Humans (els universals del 1948 i els de la convenció europea del 1965) des de la perspectiva d'un mer relativisme cultural és una infàmia, sense cap gràcia. Aquells són uns drets bàsics. No l'invent ridícul per part de Mas del pretès 'dret a decidir', radicalment inexistent a cap nivell ni lloc. Fou inventat perquè el seriós Dret a l'Autodeterminació no és gens aplicable aquí, gens ni mica.

La frase diguem-ne bioquímica de Paracels és important en el terreny del pensament i de la vida pública. Permet posar de relleu la necessitat de la moderació, la ponderació, el debat argumentat i reposat, en contra de les cridòries, els apriorismes i els dogmatismes.

Agafat des d'un altre angle, porta a usar sempre el raonament inductiu (passant de la realitat concreta a l'eventual generalització) per oposició al mètode deductiu. Aquest comença bramant cabòries i portar a falses i etèries conclusions. Aquí n'estem ofegats

No cal ser un geni per copsar que escric pensant en el pèssim moment intel·lectual i moral pel qual estem passant, a Catalunya. És, crec, molt pitjor del que pugui passar arreu, amb les excepcions de Corea del Nord i de Veneçuela. Conec i estimo el Vietnam i puc dir, en base a la seva realitat concreta, que allí fins i tot molts comunistes em donarien la raó i ho farien en públic. Estic més atemorit en escriure-ho a Catalunya.

Fidel a la via inductiva que m'he imposat puc posar un exemple. Fa uns mesos vaig donar una conferència, amb molta assistència, a l'Ateneu barcelonès. Un amic em va dir que tingués compte perquè hi havia predomini independentista. Li vaig respondre que no tenia cap por, que jo diria educadament el que pensava. Ho vaig i crec haver format o despertat una majoria favorable. Vaig posar de relleu la destrucció per l'actual Generalitat de la sanitat pública i de la llibertat real d'informació.

Ara bé, al final d'aquella conferència, va saltar un senyor d'uns 65 anys, ben vestit, però amb la cara enrogida per la ira. Em va dir. "Vostè ha pogut dir el que ha dit, però no oblidi que aquí nosaltres estem a casa nostra i vostè no". Hi va haver un cert remor i no va proposar que se m'expulsés, d'un ens on he donat un bon nombre de conferències. Crec que si algú ho hagués demanat no ho hagués aconseguit, atès que en el debat dominaren els assistents que m'eren favorables.

Ho he recordat fa poc, en veure a la TV francesa una conferència de la dirigent política d'extrema dreta Marine Le Pen on els seus militants cridaven On est chez nous! ("Estem a casa nostra") Un periodista gal amic em diu que és un bram molt habitual en aquell ramat.

Tot això acredita que aquí hi ha qüestions bàsiques que no van gens bé. Hem arribat a un radicalisme independentista insolent, degut a la seva manca d'arguments i a l'abús de la censura. Recordi's el fet de no deixar parlar a Josep Borrell a TV3 dels desequilibris fiscals. Paracels diria que equival a sembrar Catalunya amb dosis massives de verí.

Tanmateix, de moment la CUP (ni cap altre grup) no vol Mas i si aquest fos elegit li seria impossible fer un govern operatiu, segur. Per tant, la intransigència de Mas pot portar a enverinar-nos més i més, per una sobredosi, crec que independentista, d'intemperància.

És ben curiós que, en definitiva, per treure'ns de sobre el pare del nostre descarrilament col·lectiu hàgim de comptar amb la sempre immoderada CUP. El mot "seny" ha de ser d'etimologia xinesa.