La tasca de Kálmán Faluba ha estat mereixedora de diversos guardons, entre les quals la Creu de Sant Jordi (1990), el premi internacional Ramon Llull o el premi Catalònia, (1993). De les seves obres, elaborades juntament amb el seu amic i deixeble Károly Morvay, destaquen els diccionaris Català-Hongarès i Hongarès-Català, i les guies de conversa, editades per La Magrana.

Que comencés a impartir classes de català es pot dir que va ser fruit d'una casualitat?

De fet, sí. L'any 1970 van arribar a la facultat dues estudiants noves, les bessones Tomcsányi, que em van demanar si es podia estudiar català. Per aquest motiu concret, vaig decidir intensificar els meus estudis i va ser quan vaig decidir viatjar a Catalunya. Fins aleshores, el català, per a mi, només tenia un interès professional, de filòleg i lingüista. Tenia diverses gramàtiques i una d'elles era la catalana: la clàssica de Badia i Margarit, editada per Gredos en espanyol. Aleshores, ni tan sols somniava que pogués ser una llengua útil. El català era, per a mi, com el llatí i, honestament, creia que moriria aviat.

I com va descobrir que no era així, que el català estava viu?

L'any 1971, quan vaig estar per primera vegada a Barcelona a casa dels meus futurs amics, vaig poder constatar que era una llengua viva, fins al grau que la senyora no parlava del tot bé castellà. Ben aviat vaig descobrir que hi havia una voluntat viva d'existir i de continuar existint. Vaig començar a veure el català com un vehicle d'una cultura. El cas català va semblar-me, d'alguna manera, un cas paral·lel a la situació de les minories hongareses fora d'Hongria.

Als anys 70, els règims espanyol i hongarès no sembla que haguessin de ser gaire amics. Va tenir gaires entrebancs burocràtics en el seu primer viatge a Espanya?

Aquell any encara necessitàvem un permís de sortida, visats de trànsit i d'entrada. L'any 71, però, ja no solien ficar-hi gaires traves. Aleshores ja es podia viatjar i hi havia turisme des d'Hongria a Espanya, però teníem algunes limitacions de divisa: en disposàvem cada tres anys o havíem de tenir una carta d'invitació amb compromís a manteniment. Vaig trobar una família barcelonina disposada a rebre una persona “sospitosa”, que venia d'un país comunista. Recordo que en la nostra primera estada a Catalunya, els nostres amics ens van dur a un concert de Raimon, que feia anys que no podia cantar a Barcelona. L'entusiasme del públic era colpidor. Des d'un primer moment, vaig tenir clar que Catalunya era una nació viva, que demanava pels seus drets.

Sembla que la història de Catalunya i Hongria tenen bastants paral·lelismes. Ambdues nacions han patit una forta opressió.

La situació catalana i hongaresa són molt diferents, ja que al segle passat nosaltres no vam patir una opressió lingüística. Tot i que sí que és cert que depeníem de l'URSS i es va imposar l'estudi del rus, mai no es va limitar l'ús de l'hongarès. Des del compromís amb Àustria a la segona meitat del segle XIX, l'hongarès ha estat sempre la llengua oficial de l'estat. La limitació va raure en l'expressió dels sentiments nacionals, però és incomparable amb l'opressió que va representar el franquisme per a Catalunya i el català.

Aleshores, vostè creu que es pot parlar d'un genocidi del català durant el franquisme?

Potser sí. No vull ser fatalista, però potser la llibertat del català ha arribat tard, en el sentit que hem arribat a una situació on molta gent que viu a Catalunya no parla català com a llengua habitual. La situació del català, ara, és molt difícil, perquè ha de recuperar-se plenament. Jo confio que ho aconseguirà, però l'assumpte és molt complicat. Ara mateix, hi ha molts debats al respecte: què cal fer amb les llengües si Catalunya és independent? En una Catalunya independent el català hauria de tenir més esperances de sobreviure...

A vegades, parlar de cultura i política és parlar d'una mateixa cosa...

La llengua catalana s'està polititzant, perquè ha esdevingut un problema. La mateixa Catalunya és un problema polític. Si Catalunya existís com un estat, el català no tindria cap connotació política. Desitjaria que Catalunya fos un estat, però veig amb tristor que no hi ha acord ni tan sols entre les mateixes forces polítiques que es declaren partidàries del Dret a Decidir.

Creu, doncs, en una futura Catalunya independent?

Hi crec, en el sentit que una Catalunya independent seria plenament viable: a la mateixa Unió Europea, hi ha països més petits i d'una economia més feble. Per altra banda, la independització d'una part d'un estat membre de la Unió no té precedents, per tant és difícil preveure la reacció dels òrgans de decisió europeus.

Què n'opina del 27-S? Creu que una entesa és possible?

El 27-S serà decisiu, perquè una clara majoria independentista provarà al món que les reivindicacions formulades per manifestacions multitudinàries i per Junts pel Sí tenen una base social que no es pot negligir. Després, caldrà una entesa, ni que sigui mínima, entre les forces parlamentàries catalanes; l'entesa amb l'Estat espanyol no seria altra cosa que bones relacions entre dos ens sobirans. Personalment, crec que són possibles totes dues enteses; cal no oblidar, però, que no opino pas com a polític o politòleg, sinó com a filòleg estranger que simpatitza amb la idea d'una Catalunya més catalana que l'actual.

Quin futur pronostica al català?

Sembla que camina cap a una minorització; tot i que, ara mateix, pot emprar-se en tots els contextos. Si aquest procés es pot parar o no és el que no sabem. El català, però, té una llarga vida: és una llengua útil i ho seguirà essent per molts anys. La seva supervivència però, depèn de molts factors, entre ells la situació política a Catalunya. Hi ha hagut casos de represa lingüística en ser independents, com ara en els països bàltics. S'hi aplica una política lingüística dura, que tinc els meus dubtes que sigui la correcta, i Europa ho tolera perquè és, d'alguna manera, la padrina d'aquestes repúbliques. En el cas de Catalunya, potser ho toleraria més difícilment, ja que sembla que la consideren la filla rebel de la Unió.

La llengua és un tret identitari? L'altre dia un amic em va traduir l'himne nacional hongarès i em va sobtar el deix nostàlgic i pessimista. Potser la complexitat de la seva llengua explica la seva història?

L'himne hongarès és de principis del segle XIX, quan Hongria no existia, sinó que pertanyia a Àustria. Per tant, l'himne parla dels sofriments històrics de l'Hongria d'aquell moment. Conservem l'himne per tradició, però la situació actual d'Hongria, afortunadament, no té res a veure amb aleshores. Desitjaria que passés el mateix amb els Segadors, que es conservi per tradició quan hi hagi una Catalunya independent amiga d'Espanya. Els himnes són sempre tradicionals. Oriol Martorell, que portava la Coral Sant Jordi, en llençar-se la idea de canviar l'himne català, va citar el cas de l'himne hongarès, que es conserva malgrat que ja no es correspongui amb la realitat.

La identitat d'un poble i la seva llengua són germanes bessones, no creu?

Per ser nació, no cal tenir una llengua pròpia, i n'hi ha casos. Hi ha nacions que comparteixen llengües i llengües que comparteixen nació. El castellà, per exemple, és la llengua d'una vintena de nacions. Quan Ferenc Kazin- czy va formular la seva idea sobre la nació i la llengua, a inicis del segle XIX, ens trobàvem en una situació d'opressió nacional i d'abandó de la llengua. En el cas de l'hongarès, l'assimilació lingüística fou un perill relatiu, ja que la nostra és una llengua d'estructura original en el context europeu. El català, en canvi, viu en contacte amb llengües germanes, el coneixement de les quals provoca interferències. Malgrat tot, ha conservat la seva vitalitat com un dels signes d'identitat nacional i és vehicle d'una literatura d'àmbit universal, les millors obres de la qual podem llegir-les en hongarès.

En part és gràcies a vostè...

Més aviat diria que és mèrit de tots aquells hongaresos que ens hem dedicat al català des del llunyà 1971.