Aquest diumenge, 27 de setembre de 2015, quedarà marcat a la història de Catalunya pel caràcter plebiscitari de la cita electoral d'unes eleccions autonòmiques carregades d'incerteses.

La retallada del darrer Estatut votat democràticament pel poble català i retallat sense miraments per l'Estat espanyol va ser el punt de partida d'un moviment independentista que, aquest diumenge, posa a prova la seva força real a les urnes. Mai com ara, els grans partits espanyols s'havien preocupat tant de Catalunya, però la ceguesa d'alguns dels seus líders, que fins al darrer moment no s'han cregut que tot plegat no era cap broma, ha portat la situació política fins on som ara.

Més enllà dels anhels independentistes i dels arguments unionistes, la realitat més punyent és que el llarg camí de les reivindicacions d'un millor autogovern i d'un finançament més just per a Catalunya, lluny de ser escoltats han estat menystinguts i perseguits fins a límits insospitats. Només cal veure la situació de la demarcació de Girona en el vagó de cua de les inversions en el darrer Pressupost General de l'Estat.

Tanmateix, aquest ­diumenge qui ha de parlar és la democràcia. La voluntat dels votants és la que ha de marcar el full de ruta de l'endemà. Però guanyi l'opció que guanyi, només l'aposta pel diàleg i la negociació poden ser moneda de canvi per a la relació entre les parts. Unes parts amb idees molt oposades i que tenen un mal company de viatge, la poca unitat real d'una Europa massa pendent del calaix i ben poc diligent amb els problemes de les persones.

Aquest 27 de setembre només pot guanyar la democràcia i aquesta només té credibilitat si tothom respecta el resultat de les votacions, sigui del color que sigui.

I de ben segur que tot o quasi tot haurà de canviar a partir del dia 28, perquè aquesta situació de desacord no pot continuar vigent. Ens hi juguem molt, tots plegats. I no calen amenaces externes i internes per saber-ho.