Puc argumentar alguna cosa en contra de la bogeria independentista que faci raonar els convençuts? De vegades en dubto. Per això m'ho passo malament. Ells poden dir -i es queden tan tranquils- que els molts que ara estem alarmats som uns mentiders. Seríem gossos pagats, a sou de forces obscures i malèvoles. El meu drama és que jo no veig que això sigui veritat i que, pel que a mi respecta, no ho és en absolut.

Com és, per tant, que hi hagi un sector de connacionals que hagi esdevingut impermeable a veritats immenses indiscutibles i òbvies, així com a tota serenor? És molt greu constatar que això és així: el broc de la follia i de la mentida ha esdevingut tan i tan gros que la irracionalitat ha esdevingut un mal cronificat. Passi el que passi el 27-S ??-i jo crec en la derrota d'aquesta cosa de Mas?-? el drama perdurarà, en un grau avui imprevisible.

Fins ara, en totes les eleccions sempre havia trobat algun grau de raó a pràcticament totes les opcions. Mai no se m'havia despertat cap passió extrema. Ara hi ha un extremisme independentista que ho domina tot. Sempre que ha passat això -i aquí hi ha una vella tradició- després hi ha hagut drames.

Els esbojarrats ho tenen fàcil. Usen la vella i grollera tècnica de la teoria de la conspiració o la carrincloneria de guàrdia per trobar reconfort en qualsevol cabòria. El meu drama és que tot el que escric ho faig després de saber i constatar que és veritat. No em puc enganyar a mi mateix.

Així, sé que és veritat que Rajoy va venir a Girona, juntament amb el Rei, a ?inaugurar l'estació de l'AVE, portant a la butxaca dues propostes articulades. Una era una llei plurianual per la qual es reduïa dràsticament el dèficit fiscal català. Una altra oferia un blindatge definitiu i radical del català. Mas va impedir que cap de les dues propostes sortissin de la butxaca de Rajoy. Senzillament, no en va voler parlar. Ho vaig saber per una alta font institucional, no pas del PP ni del Govern, quan aquell espantós fet es va produir. Després he tingut temps i oportunitats per confirmar-ho del tot, en fonts variades. Ho he escrit diverses vegades, sabent que el «pinyol» independentista se'n fot.

Recordo ben sovint un episodi que narra l'històric i molt important llibre La noche quedó atrás de Jan Valtin, pseudònim de Hermann Krebs (1905- 1951). Es troba fàcilment perquè va ser reeditat per Seix i Barral el 2008. Valtin fou un quadre del Komintern i un espia soviètic. Narra el rebuig que va provocar en els seus superiors la política reformista dels socialdemòcrates danesos. Odiaven tot el que no fos l'enfrontament directe, el que llavors anomenaven la política de «classe contra classe». Aquí això també va així. Cada dia n'hi ha proves irrefutables que són tapades per un aparell de propaganda delirant, increïble, cínic, de vergonya aliena.

Avui mateix Francesc Homs ha volgut fer creure que el desig d'Obama, formal i clar, de que Espanya sigui «forta i unida» ha estat un gran bé per l'independentisme. És un lògic desig que, ai l'as, tan clar i exprés com els criteris concordants d'Angela Merkel, David Cameron, François Hollande, Manuel Valls i tutti quanti.

Ja sé que queden pocs dies però recomano el llibre 1984 de George Orwell, com Abans del sis d'octubre del gran catalanista Amadeu Hurtado i, per descomptat el llibre recent (i, ai las, introbable) de Josep Borrell sobre el dèficit fiscal català. El moment és prou seriós com per reflexionar-hi.

No és el moment de fer frases propagandístiques, sovint emeses pels que viuen d'una situació objectivament immoral i de pur privilegi. No badem. Se'ns llança a sobre una barreja de neocarlisme i d'extremismes diversos que, un dia o altre, deixaran de ser possibles. Ara són un verí col·lectiu. Crec realment que el nefast globus independentista s'està desinflant. Però no ho ha de fer del tot. Estem al bell mig d'un enrenou que costarà molt treure'ns de sobre. Qui ho vol veure, ho pot veure. Qui ho vegi massa tard pot acabar estirant-se els cabells. Els seus i els dels seus fills.