Quin és el seu paper en aquesta llista? Potser el de protagonista aparent que a mitja pel·lícula dóna pas al de veritat?

Aquesta és una llista molt horitzontal amb moltes cares molt qualificades, i a mi em toca fer una part del procés. Com a cap de llista, em toca representar aquesta diversitat. És un paper que he assumit voluntàriament i, com tots, posant la necessitat col·lectiva al davant de les qüestions individuals. Ens enfrontem a un repte colossal que no podíem encarar per separat, i per això l'encarem junts. Faig el que faig amb la confiança que la llista és absolutament coral i això li dóna força i legitimitat. Que ningú no esperi sorpreses.

Li agradaria ser president de la Generalitat?

Com que no és una qüestió que estigui sobre la taula, no té cap rellevància. M'agradaria que el dia 27 [de setembre] ens dotéssim del mandat democràtic que necessitem. Qui sigui president de la Generalitat en aquest context, i encara més en un procés transitori cap a unes eleccions constituents, em sembla que no és el més rellevant.

Quin serà el seu paper institucional si Junts pel Sí aconsegueix majoria absoluta?

No ho tenim decidit. Aquestes no són unes eleccions autonòmiques. Si ho fossin podríem estar pensant en clau de govern autonòmic. Però no ho són.

Si el 27-S no els dóna aquesta majoria, però Junts pel Sí és la primera força i li toca governar, el seu paper es donaria per esgotat?

Repeteixo que això no va del meu paper ni del paper de ningú en particular.

No ho té pensat?

Ni ho tinc pensat ni ho he de pensar. Això no va de voluntats o d'interessos personals. Qui ho llegeixi així s'equivoca d'anàlisi. Vostè em fa una pregunta personal i jo li responc que del que estem parlant és d'un desig col·lectiu, i jo sóc un instrument més al servei d'aquest desig col·lectiu.

Per què ha d'anar vostè als grans debats si, passi el que passi, no serà president?

Perquè als debats dels caps de llista hi van els caps de llista.

I si els altres grups demanen que hi vagi el presidenciable?

Cada formació és lliure de decidir a qui hi fa anar.

Vostè és nacionalista?

Ni ho he estat ni ho sóc. Encara més: l'independentisme és un estat transitori que, entre cometes, escura quan s'aconsegueix l'objectiu. No és una ideologia, és una dimensió instrumental, i molta gent ens hi hem trobat instrumentalment abocats. Jo sóc una persona d'esquerres, ecologista, llibertària quant a defensar drets i llibertats, hi ha gent que comparteix aquests anhels i altra gent que no, ens uneix el fet que volem un estat. Defenso que es pot ser independentista sense ser nacionalista.

Independentista, des de quan?

Mai no he estat contrari a la independència, però en altres moments he pensat que eren possibles altres vies, el que en diríem una fórmula de compromís. L'any 2010, quan el Tribunal Constitucional fa una sentència absolutament desfavorable, en aspectes clau, a un Estatut retallat però tanmateix votat per la ciutadania, aquell dia dic: s'ha acabat, ja no hi ha marge, la possibilitat d'un pacte, una reforma, ha quedat esmicolada, i l'única opció que tenim és anar endavant cap a la condició d'estat. Trobo molta gent en la mateixa situació. També és cert que mai no he estat antiindependentista, he treballat molts anys en qüestions dels drets dels pobles, i el d'autodeterminació forma part del meu ADN.

Als vint anys i escaig va anar a treballar per la pau a Bòsnia. Què va aprendre, allà, sobre els nacionalismes?

Moltes coses. La primera, el perill de l'estigmatització. Ho deia Kierkegaard: si m'etiquetes em negues. Deshumanitzes la gent creant un estereotip que a més a més és fals. Sobre Catalunya s'ha generat un estereotip que ha impedit veure la gran mobilització social i ciutadana. A Bòsnia vaig aprendre una altra cosa: hi ha molts aspectes que tenen a veure amb les emocions. O bé hi ha empatia per entendre les raons de l'altre, o és molt difícil trobar la sortida. Quan estereotipes de forma permanent i bel·ligerant i no ?desenvolupes l'empatia, la situació pot ser dramàtica. A Catalunya estem intentant el contrari: escoltar el sentiment de molta gent, i respondre-hi de manera democràtica i pacífica. Posar el conflicte sobre la taula, perquè negar-lo constantment no ens permet afrontar res, un fet que també vaig aprendre a Bòsnia.

El conflicte del cantant jueu Matisyahu boicotejat per propalestins, com l'ha vist?

D'entrada, res a veure amb el tema de Catalunya. Ho dic perquè de vegades es barregen coses. El conflicte araboisraelià i la seva repercussió són una lliçó més de com no resoldre a temps un conflicte pot fer que s'enquisti i acabi sent un problema per al món.

Es parla d'obrir el meló constitucional. Por, goig, indiferent?

Sóc profundament escèptic. Ho he viscut i patit, hem estat anys parlant de marges i majories diferents... Calen dos terços del Congrés, el PP s'hi ha negat un cop i un altre. El PSOE va en la mateixa direcció. Podemos no preveu que Catalunya pugui decidir ser un estat. Si obren el meló serà per anar enrere. Tenien una possibilitat quan es va reformar l'Estatut i se la van carregar; ara ja no hi ha marge, ni credibilitat.

El to social d'un estat català independent, fins a quin punt dependria del programa dels seus constructors, o del resultat de les successives eleccions que s'hi realitzarien?

Dependrà en primer lloc d'unes necessitats socials inexcusables que cal resoldre. És fonamentalment per a elles que necessitem ser un estat: per tenir les eines per donar-hi resposta. Són la raó de ser de la mobilització a favor de ser un estat i, per tant, qualsevol govern les ha de prioritzar. En el període transitori hem de de garantir dues coses: una, que es construeixen les estructures d'estat i el marc jurídic que facin possible la transició, i l'altra, que les necessitats socials queden absolutament cobertes. Això forma part dels nostres 18 punts programàtics. De fet, el percentatge de despesa social als darrers pressupostos és dels més alts que s'han donat; el problema és de xifra total, i per molt que ens barallem per les engrunes, si no tenim el pa sencer no guanyem res. Hi ha un marge de diferència entre les opcions ideològiques, però és molt petit en relació amb el problema que suposen tots els condicionants que patim per part de l'estat.

Ha estat al Parlament Europeu i ha presentat moltes iniciatives sobre Catalunya. A la vista del cas que li han fet, li sembla que si el procés acaba depenent d'Europa, ho tindrà bé?

Moltes iniciatives les fèiem amb en Ramon Tremosa, l'Oriol Junqueras i la Maria Badia, llavors al PSC i ara al MES, és a dir, ara tots a Junts pel Sí. I l'experiència ens ha ensenyat moltes coses. Fins ara Europa s'ha negat a intervenir perquè ho considera un afer intern, però si el dia 27 una majoria incontestable diu que vol que Catalunya sigui un estat independent, l'actitud dels estats i institucions europeus estic al cent per cent segur que canviarà, perquè a ningú no li interessa, ni a Europa ni a Espanya (un altre tema és el discurs que facin ara), l'escenari d'una majoria tan clara a favor d'una cosa i un estat que ho impedeix. A més a més, des del punt de vista jurídic a Europa hi ha dos principis en peu d'igualtat: el legal i el democràtic. L'estat espanyol només es fixa en el principi legal, però si el dia 27 hi ha una majoria incontestable, Europa tindrà una qüestió jurídicament interessant. D'altra banda, el que ens diu Europa ???-a mi m'ha arribat sovint- és que els donem alguna cosa a la qual agafar-se, que no siguin només enquestes o declaracions. Un mandat democràtic clar per anar amb ell a les taules europees. El 27 cal obtenir aquest mandat.