Si pogués cada dia publicaria una "Guspira" d'esperança, de felicitació a algú o per alguna cosa. Però no puc fer-ho. Signe d'uns temps que considero dolents i d'un tipus de pensament que crec que és moderat, sovint em trobo en l'angoixosa situació d'haver de ser crític.

Ara bé, avui no ho seré. Crec que haig de lloar una persona, no pas per res d'immediat, sinó per una trajectòria pública que crec que des de fa anys és magnífica per Catalunya i per la humanitat.

Aquesta persona a lloar és el Cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona. Ja ho vaig fer fa un parell ?d'anys, quan vaig exposar les irrespectuoses pressions de què el cardenal era objecte per part d'Artur Mas. Aquest volia que prengués posició en favor de la bogeria independentista. Llavors s'hi refusava i continua refusant-s'hi.

En vaig escriure perquè un membre de la cúria barcelonina em va trucar, per iniciativa pròpia, per explicar-me les insolents pressions de què era objecte des de la Generalitat. Les pressions han continuat.

Aquell meu modest article va merèixer un "post" -una reacció específica- a internet. Va ser molt breu, així com indicativa del grau de tensió al qual ens han portat. Deia textualment: "Quintà, ets un fill de p.". Atès que això del secessionisme manca d'argumentació lògica, el recurs a la injúria sol ser generalitzat. Ara m'estimo més recordar-ne un aspecte positiu que va arribar ben poc després. Va ser un altre "post" queixant-se d'aquell miserable insult, dient que era un pecat mortal del qual l'autor s'havia de confessar. No sé qui en va ser l'autor però tot indicava que era un capellà d'una certa edat. En tot cas, moltes i sinceres gràcies.

El Cardenal Martínez Sistach té unes característiques personals per les quals no podria combregar amb el que patim. Una, va néixer en plena Guerra Civil. Per tant, va poder veure de prop els drames inherents a la divisió i l'enfrontament intern d'una societat. Una altra raó és que és un home de dret, un gran canonista. El ?menys?preu del Dret, inherent al secessionisme, li ha de produir esgarrifances, com em passa a mi, que també sóc del ramat jurídic.

Per descomptat, en això que he exposat està molt d'acord amb el papa Francesc. No podria ser altrament. Al Sant Pare ningú li ha d'explicar la maldat inherent als populismes. Ell va patir la del peronisme, que tantes vegades jo he comparat amb el que patim aquí i ara.

Home de paraules suaus, el cardenal també pot ser enèrgic quan cal. Ho va ser respecte al funeral solemne que ell celebrà a Barcelona, en relació a l'accident de la companyia Germanwings, el passat 24 de març.

L'inefable conseller Francesc Homs i Artur Mas van voler que el funeral d'Estat se celebrés a la Catedral de Barcelona, fos tot en català i el retransmetés només TV3, per així usar-ho com una operació de propaganda independentista. El cardenal de Barcelona s'hi oposà frontalment, argumentant que no només hi viatjaven catalans. La Conferència Episcopal Espanyola i tots els Estats interessats, inclòs l'espanyol, el van defensar, per pur sentit comú. També ho va fer discretament el Vaticà.

Hi va haver reunions tenses i la cosa va acabar com era lògic i just. O com hauria passat si l'avió hagués sortit de Munic en direcció a Roma: el protagonista no hauria estat el govern bàvar sinó l'alemany. La Generalitat i la seva arma de destrucció moral massiva (TV3) també es van dedicar a dir que el monument a les víctimes, situat a França, havia de ser en català. Aquest és realment el tema cabdal que plantejà aquell monstruós accident? Quina tropa.

Als seus 76 anys, el cardenal s'ha de jubilar, cosa que ell desitja. Que sigui encara arquebisbe en el 27-S és una garantia. La Generalitat ja està fent de tot perquè el substitueixi Joan Enric Vives, arquebisbe de la Seu d'Urgell, Copríncep d'Andorra i durant anys delegat episcopal de "Justícia i Pau" a Barcelona, entitat que ara dirigeix l'ultraesquerrà i ultraindependentista Arcadi Oliveras. Vives no seria un bon successor. Confio en el papa Francesc.

Personalment, aplaudeixo l'actitud de l'actual cardenal, en particular en temps en què, des de l'independentisme, s'ha tensionat al màxim la societat catalana. Un cap de l'Església a Catalunya que hagués fet costat a la cabòria secessionista de Mas -per cert, minoritària, cosa ara electoralment evident- ho hauria empitjorat tot. Avui cal donar les gràcies al cardenal Martínez Sistach per haver contribuït a evitar-ho. Estic segur que el Vaticà li agrairà, perquè, en efecte, s'ho mereix. Es trobarà un successor que se li pugui comparar, cosa difícil, ateses les seves grans qualitats humanes i morals.