T

ransformació i modernització urbanística. Segurament se n'hi podran atribuir d'altres, però aquests són els dos conceptes que quedaran estretament lligats a la trajectòria de Josep Maria Soler i Canals, nascut a Santa Eugènia, a Girona, com a abat de Montserrat. Ahir, 13 d'agost es complien justament 15 anys de la benedicció abacial de Soler, la cerimònia que l'investia formalment com a cap de la comunitat benedictina. Ell, però, havia estat escollit i nomenat pels membres de la congregació el maig del 2000, i ja des d'aquell moment va començar a exercir les seves noves funcions agafant el relleu de qui havia estat el seu predecessor els 11 anys anteriors, Sebastià Bardolet.

De fet, la data del relleu (la presentació pública com a nou abat es va fer el 17 de maig d'aquell any) marcarà profundament el seu abadiat i l'obra posterior que ha acompayat la seva trajectòria. Perquè en aquest recorregut d'una dècada i mitja com a timoner del monestir es pot ben dir, recorrent a la metàfora, que ha passat del (gairebé) diluvi universal a la (gairebé) terra promesa.

I és que l'aterratge de Josep Maria Soler com a abat va ser certament convuls. Quan encara no havia transcorregut ni un mes del seu nomenament va tenir lloc l'aiguat del 10 de juny del 2000, que va castigar especialment el Bages sud, l'Anoia i el Baix Llobregat Nord, comarques entre les quals cavalca el massís. Montserrat, i molt concretament el monestir, en va sortir terriblement castigat. L'aigua va entrar a doll per les dependències del santuari, la torrentada va arrossegar tones de pedra que van sepultar i arrasar els espais oberts al públic i, en definitiva, van deixar un entorn absolutament de potes enlaire.

Abans de la tempesta, Soler ja havia heretat com a abat un Montserrat urbanísticament desfasat, amb greus problemes d'accessibilitat i que no havia pogut trobar l'equilibri entre la pressió dels visitants que hi accedien en cotxe i l'ordre que requeria un espai d'aquestes característiques, santuari espiritual i alhora reclam turístic de primer ordre. També és cert que va aterrar en el càrrec amb l'abadia restaurada i que en la recta final de l'abadiat del seu predecessor, Sebastià Bardolet, ja s'havien col·locat els fonaments del que pretenia ser l'impuls d'aquesta renovació. El 1997 va néixer la Fundació Montserrat 2025, que amb l'argument de la celebració del mil·lenari del monestir, es constituïa en la plataforma captadora de mecenes per poder afrontar aquesta profunda posada al dia. Però el capgirament que van portar els aiguats del 2000 van esdevenir l'empenta definitiva.

A partir d'aquella data, amb les intervencions que ha motivat i accelerat en els anys posteriors, la imatge amb què Montserrat rep els visitants ha canviat radicalment. S'ha rehabilitat de dalt a baix la zona de botigues, la plaça de l'Abat Oliba i les de Santa Maria (l'espai que confronta amb la façana de la basílica); s'ha transformat l'accés i bona part dels espais interiors del museu, incloent-hi una gran sala d'actes; s'ha completat la nova casa de l'Escolania i l'arranjament de l'edifici de l'abat Garriga destinat a l'acolliment de joves; i, sobretot, s'ha reordenat tot l'espai exterior i la zona d'aparcament amb la recuperació, l'any 2003, del tren cremallera. Del Montserrat amb crostes de decrepitud de fa 15 anys s'ha passat, en l'abadiat Soler, al Montserrat modernament turístic.

Interreligiós

Quan el 17 de maig del 2000 era presentat en societat com a nou abat de la comunitat benedictina, Josep Maria Soler es va autosituar més proper al que es podria qualificar de corrents renovadors dins l'Església. No ho va fer de manera explícita, certament, però sí a partir d'una suma de referències. En aquella primera compareixença, es va declarar profund admirador del bisbe Pere Casaldàliga, un dels homes bandera de la teologia de l'alliberament, a qui Soler havia tingut de mestre a Sabadell abans que iniciés la seva tasca missionera al Brasil i amb qui va confessar que l'unia una sintonia de pensaments que havien marcat la seva trajectòria espiritual. També aquell dia va remarcar la figura del Papa renovador, Pau VI, i es va mostrar especialment sensible per obrir vies de diàleg entre les diferents confessions religioses, sobretot a partir del mapa divers que ja es començava a configurar a Catalunya. Aquesta voluntat ha cristal·litzat en accions puntuals, com ara l'assemblea de les religions que va acollir el santuari, prèvia al Parlament de les Religions que es va fer el 2004 al Fòrum de Barcelona, i la signatura del Manifest de Montserrat, el 2008, document per la pau elaborat amb líders jueus, musulmans i cristians per manifestar que no es pot involucrar la religió per justificar la violència o la guerra.

Compromès prudent

Josep Maria Soler no ha renunciat mai, ans al contrari, a la significació que Montserrat ha tingut per al catalanisme, i ha llançat alguns missatges de suport a les reivindicacions de país. Comptats, això sí, i sempre amb to mesuradament contingut. Per exemple, el setembre del 2013 la comunitat feia pública una nota que recollia unes declaracions de l'abat en què s'expressava partidari de la consulta que en aquell moment s'impulsava sobre el futur polític de Catalunya i del diàleg. L'abat manifestava «el desig que Catalunya pugui veure reconeguts i protegits els seus drets nacionals», i mantenia «l'esperança de trobar camins de diàleg més efectiu i d'un consens el més ampli possible per resoldre la situació d'una manera enraonada i constructiva». Així, sostenia que a través de la consulta es podia «arribar a tenir un coneixement real i objectiu. Les objeccions legals no poden ser mai una excusa per refusar el diàleg i treballar per la cohesió social, cal un gran esforç i una gran pedagogia per evitar una possible fractura social que sigui irreparable i deixi ferides obertes».