Una bona part de les direccions i quadres del PP de Catalunya i d'Espanya són molt crítiques amb Mariano Rajoy, al qual imputen una excessiva voluntat de no intervenir en contra del denominat procés independentista català. Assabentat de manera fortuïta - això també passa - he trobat fons destacades del PP, tant a Madrid com a Barcelona, que me n'han donat un munt de detalls. No han omès expressions sentides i força punyents. És un món polític que conec poc i que creia més calmat. Però no ho està.

Acusen la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáez de Santamaría,d'encara més passivitat que Rajoy. La consideren poc eficaç en la comunicació del Govern i amb una certa entesa amb televisions privades crítiques amb el PP però que, en canvi, solen donar una imatge favorable de la vicepresidenta. També li atribueixen grans ambicions polítiques personals, malgrat que ara tindria pocs partidaris dins del PP.

He reiterat molt la mateixa pregunta: Farà Rajoy alguna cosa per impedir que l'independentisme continuï el seu «crescendo» polític? La resposta gairebé unànime ha estat afirmar que no ho creuen ni s'ho imaginen, mentre una minoria creu que l'embolic jurídic arribarà a ser tan gros que seran inevitables un seguit de recursos prop del Tribunal Constitucional.

Ara bé, la gran majoria creu que Rajoy està decidit a evitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que preveu la suspensió dels que actuïn contra la constitució. La majoria dels meus interlocutors han estat juristes que ocupen importants funcions institucionals o en l'administració. Cap d'ells, ni un de sol, ha acusat Rajoy de ser un dur. En canvi, l'han considerat ser massa tou o massa «buonista» que dirien a Itàlia.

Una vegada un veí de Palafrugell va demanar a Josep Pla, que acabava de tornar d'Alemanya, llavors tota una experiència, què pensava dels alemanys. Pla li respongué «No li ho puc dir: no els he vist a tots». Jo tampoc he parlar amb tots els membres del PP, partit que conec poc. Però la mostra que he usat, les referències concretes a reunions concretes que he escoltat i les severes frases sentides les considero probatòries respecte de l'existència d'un problema real, i no pas només propi de la cúpula del PP. És una crítica estesa. Segur que el tema es manifestarà d'una manera o altra.

Als meus informants els he fet saber el que vaig revelar en el seu dia i que després he anat recordant en diversos articles, sense generar cap ressò. Vaig exposar que el 8 de gener del 2013, en ocasió de la inauguració del TAV a Girona, on coincidiren el Rei, Rajoy i Mas, el president del Govern espanyol va voler donar a Mas l'esborrany d'un pla espanyol plurianual per reduir el dèficit fiscal català i un altre esborrany de llei espanyola blindant el marc legal (català) de què gaudeix el català. Rajoy no ho va poder fer perquè Mas ho impedí, divagant i refusant tractar els dos temes. Ho vaig escriure i ho ratifico. Tot seguit, i com ha passat en tots els moments clau, hi hagué un increment dels atacs verbals usuals, en particular per part de Francesc Homs.

Els meus interlocutors van quedar astorats. Però un d'ells va citar un fet complementari. «Finalment, tot acaba lligant», digué.

Una nota curiosa constant fou el pessimisme dels meus informants, si bé molts venien a creure que hi hauria d'haver una acció legal per part de l'Estat. «En algun moment - digué un d'ells - podrà ser ?inevitable que l'Estat actuï. Però serà més tard del moment en què ja ho hauria d'haver fet. Temo que opti per preferir una via massa poc ajustada a la gravetat i urgència del fet. Rajoy farà tot el que pugui per evitar invocar l'article 155. Això és un apriorisme jurídicament excessiu perquè les pròpies declaracions de Mas indiquen que van de cara a incomplir la Constitució i les lleis. Més valdria que ho assumíssim (des de l'Estat) obertament, perquè complir-les (la Constitució i les lleis) no és cap vergonya, sinó una obligació, un dret i una necessitat individual i col·lectiva».