Acaba de morir, als 88 anys, un destacat sobiranista. Ho era de cap a peus i des de sempre. Tothom l'ha qualificat de sobiranista, des de fa decennis i justificadament. Ell se'n considerava, de cap a peus. Mai no he sentit ningú i, per tant era molt conegut, considerar-lo una altra cosa. Curiosament, el vaig citar en la meva «Guspira» del diumenge 21 de juny.

Em refereixo a Charles Pasqua, antic ministre de l'Interior francès. Va tenir una trajectòria judicial complicada, amb una desena d'imputacions per temes que genèricament podem qualificar de corrupció.

Va ser determinant en el que a França en diuen «el món de l'ombra», és a dir, el dels serveis secrets, els grups parapolicials i tot un conjunt d'activitats que permeten establir comparacions amb la policia política. És un món pel qual el sobiranisme sent un gran atractiu. Li tenen una afecció tan gran com és gran, per a mi, el fàstic em causa. Només hi ha d'haver unes forces de seguretat: les creades per parlaments representatius i funcionant en el marc d'un radical control judicial, amb diversos nivells processals.

Pensant en França i en Charles Pasqua, mai em va causar gens de gràcia el «Servei d'Acció Cívica», una espècie de milícia parapolicial gaullista en la creació de la qual Pasqua fou decisiu. Fou una variant, més moderada, però també preocupant, del que a Catalunya van ser «els escamots» de les «Joventuts d'ERC i Estat Català» inspirats en l'IRA irlandesa, com ho fou «Nosaltres Sols», en gaèlic de «Sinn Fein».

Tampoc no puc perdonar que sota la Generalitat pujolista hi hagués el nyap anomenat «els Mortadelos», que caldria situar en «el món de l'ombra» al·ludit. També es poden posar en aquest sac cridòries militaristes, fetes amb el cul, publicades i defensades per Assemblea Nacional Catalana. En el segle XXI i a Europa resultaven «kitsch», que diria Susan Sontag.

És encara pitjor voler-nos allunyar del món modern inventant aquí noves accepcions dels mots sobiranista i sobiranisme, existent, de manera coherent, en la vida política. Abans que aquí s'usessin els dos mots citats, el sobiranisme ja era definit com una forma extrema d'estatisme, assumint com a preeminent el model jacobí d'Estat nació. Per tant, posa la societat, el Dret i les llibertats individuals en un segon terme, darrere i per sota d'una visió totalitzant de l'Estat-nació i de l'organicisme identitari, respecte de les llibertats personals i dels drets individuals.

La definició és meva, improvisada, sense mirar cap nota. En podria fer una dotzena més, sense cap problema. Ho situo en el marc que va definir, en un ordre polític diguem-ne planer, Charles Pasqua. Aquest afirmà textualment que «la democràcia acaba on comencen els drets de l'Estat». Té un criteri antagònic al meu. Per això em felicito de la claredat que tingué en exposar-ho. Jo estic contra això, com estic contra la folla preeminència del poder de l'Estat que es va formular en la Pau de Westfàlia i arribà al deliri (ben amanit de sang innocent) amb la sinistra Revolució Francesa. En canvi, va començar a declinar amb la Declaració del Drets Humans del 1948, la Convenció Europea del Drets Humans (1965), la globalització econòmica i, per posar un gran exemple polític més recent, el Tractat de Maastricht.

Té tot el sentit del món que Pasqua fos un dels més importats i decidits opositors a aquest tractat que porta el nom de la vella i bella ciutat holandesa, i que jo, modestament, sempre el defensés i encara defenso.

Per tant, què hi fa aquí i ara l'ús bord, ?esgarrat i incomprensible, del mot sobiranista per definir un no se sap què en la política catalana? Pasqua pensava com pensava i jo com sempre he escrit que penso. Ell hi tenia dret i jo també a pensar com penso. La filigrana inconsistent i ridícula és la invenció casolana de no sé sap què sota el mot sobiranisme. És un eslògan circumstancial, còpia d'una filigrana lèxica sense cap interès, construïda pels francesos del Quebec de llengua més o menys francesa: les pel·lícules quebequeses són i sempre han estat doblades o subtitulades en francès.

Anys enrere citava sovint, mai amb simpatia, Pasqua i el seu equivalent ultraesquerrà Jean-Pierre Chevènement, exsocialista i també, ai las, exministre de l'Interior, a qui encara trobo pitjor. Ambdós odiaven les llengües minoritzades a França i no s'estaven de bramar-ho a totes hores. Ara Chevènement, de 78 anys, acaba de declarar que es retira de la política, si bé ho fa defensant un estatista ultradretà i ultrareaccionari, Dupont-Aignan i al mateix temps l'exsocialista i ara candidat comunista Jean-Luc Mélenchon. Ho hauré de tornar a exposar aviat perquè l'ús grotesc dels mots sobiranisme i sobiranista reclama un cert aclariment. Malgrat que, en el fons, sigui impossible, en ser un mer cataplasma lèxic, digui el que digui, o calli el que calli, qui sigui.