Un adagi irònic francès afirma que "la desgràcia només arriba als altres". Respecte a la Catalunya del novembre del 2014, tampoc no (sic) és veritat. En efecte, patim una desgràcia i és ben nostra. Fa molts anys que sóc francament pessimista respecte al nostre país. Em va passar el mateix que a Cassandra: ningú em va creure, perquè predeia unes desgràcies que, com afirma aquell adagi, només podien passar a altres, no pas als sempre cofois catalans. Vista la realitat actual, jo no era una emulació de la trista Cassandra sinó la d'una ingènua Ariadna, que s'ha quedat sense fil per indicar una sortida del laberint on ens han o hem ficat. Cada dia sembla que la cosa ja no pot empitjorar. Però a l'endemà resulta que empitjora.

El personatge central de la nostra actual pèrdua del Nord és Artur Mas, un home a qui no li vaig saber trobar cap mena d'interès intel·lectual ni polític ni de cap ordre. Ho vaig explicar i ho hauré de repetir aviat, malgrat que pugui no ser cregut, com Cassandra. Ara bé, en privat moltes persones que el coneixen m'expressen el mateix criteri, si bé només, a cau d'orella. Aquí hi ha por, por de veritat, de la grossa. A una d'aquelles persones li vaig citar la frase assassina de Churchill sobre el seu successor, el dirigent laborista Clement Attlee: "És un home discret i té moltes raons per ser-ho". La frase li va agradar tant que se la va anotar. Confio que ara l'hagi oblidat perquè el finalment messiànic Mas és qualsevol cosa menys discret. Respecte a Attlee hi ha una altra gran diferència. Va crear el Servei Nacional de Salut (el NHS, que va inspirar el conseller, i amic meu, Ramon Espasa) mentre que Mas s'ha carregat el nostre sistema públic de salut.

Ja fa anys vaig gosar exposar una definició ràpida (periodisme obliga) de Mas. Vaig usar la pinzellada efectuada pel president gal Georges Pompidou per definir François Mitterrand: "No és de dretes ni d'esquerres, sinó un aventurer", digué Pompidou al gran periodista Georges Suffert, que durant anys estiuejà a Cadaqués. Mas és això, un aventurer. Personatges als quals no afecta cap problema humà. Només tenen ambició. N'hi ha hagut molts en la política dels països culturalment dèbils o circumstancialment debilitats. Respecte a aquests aventurers (o demagogs, o populistes) persones intel·ligents -com l'historiador E.H. Carr- s'han plantejat aclarir si són un producte de circumstàncies o bé eren ells qui les havien creat. Es tracta d'una discussió força espessa.

Potser hi ha de tot. Per una banda, Mas és fill de la gran i immoral ensarronada pujolista (cosa ara evident) i, per l'altra banda, ell i la seva desmesurada ambició personal -no pas col·lectiva- han creat una pasterada independentista sense cap ni peus, així com mancada d'argumentació intel·lectual i política. En això estem. En no saber com es desfà un embolic on mai res no ha lligat. No hi ha cap fil visible, ni el d'Ariadna per sortir del laberint de Dèdal, ni cap polític tan valent com es pintava als déus grecs. Hem arribat a un punt on callar, consentir (a no se sap ben bé què) és insuportable. Ja tenim prou problemes objectius per afegir-n'hi un altre de subjectiu, el de la folla ambició de Mas. Això ho embolica tot, enterrant-nos en un femer insuportable i sobretot medieval. Pujol també era així, però sabia que havia d'usar els frens. Així, de tant en tant, la puta esdevenia Ramoneta.

Tot plegat no és res de consistent, ni de viable. Però es pinta amb vernís emfàtic, paradisíac, per dissimular l'ambició, la prepotència i el buit intel·lectual d'un drama infernal, cínicament acompanyat de música celestial. Quin desastre i com l'arribarem a patir, durant anys i panys.