Greu error de diagnòstic del Gabinet de crisi de La Moncloa sobre la carpeta Catalunya. Greu error de l'escepticisme gaèlic del president Mariano Rajoy, greus errors de la foguera de les vanitats i les frivolitats de l'equip de Jorge Moragas i "sus muchachos y muchachas". L'aigua que queda estancada en grans quantitats i que busca el seu camí natural per arribar al mar, al final acaba trobant la seva sortida natural, la seva desembocadura. Primer és un llimerol, després acaba essent un riu. Així han nascut cursos fluvials en la història de les ciències naturals i en el curs de la història dels pobles. Catalunya s'ha manifestat a les urnes com un poble que no té por, amb una minoria qualitativa (quasi majoria absoluta en unes eleccions amb un 70% de participació) que ha donat el toc de gràcia a l'imaginària de la Transició i de la Catalunya autònoma. S'ha acabat la sèrie "Cuéntame" i s'ha acabat l'Auca del senyor Esteve. Allò vell ja ha mort, allò nou ja no és un terreny desconegut.

És previsible que la dreta espanyola que ha comandat el no, no i no a tota proposta de sortida de la crisi catalana entri en crisi caïnita. És possible que el president Mariano Rajoy comenci a patir foc amic des dels quarters del baluard Faes. És possible que la resposta sigui una major duresa (perquè les eleccions municipals i autonòmiques estan a la cantonada) però també és possible que la crisi institucional que es desencadenarà sigui de tal magnitud que la resposta sigui pactada i de last call. Fins avui, el cap de l'Estat ha estat del tot invisible i inoperatiu en aquesta capacitat de limitar la pulsió testosterònica de la dreta espanyola (hi havia un temps que el cap de l'Estat canviava llistes de nomenaments de ministres). Ara, el quadre polític i institucional espanyol (capitalí i per irradiació fins als replecs del poder perifèric declinant) se sent paralitzat i escleròtic per donar una resposta serena a la Catalunya que ha donat un missatge de desconnexió emocional dels afers d'una Espanya fatigant i vodevilesca.

Ara, després d'aquest 9 de novembre de 2014 que recordarem tota la vida, després de les 11 hores de vocal en una mesa d'Olot on he vist l'emoció i l'esperança en els ulls de tanta gent, ara podem donar una resposta que uneixi i doni sortida política i propositiva a aquest gran caudal de mandat democràtic que ens han donat milions de ciutadans. Un mandat que, als ulls de la doctrina de Madrid, aparentment han comès un acte de desobediència col·lectiva. Però s'equivocarien un cop més; una força serena, constructiva, quasi purificant... s'ha manifestat el 9 de novembre. El dia del segle XXI que van votar els vius i van enterrar els morts d'un desgraciat segle XX.

Ha guanyat la democràcia. Ara és l'hora de la política. De la unitat i de la generositat. I del diàleg democràtic entre tots els catalans. Que tots sapiguem estar-hi a l'altura.