Diumenge al vespre vaig veure en el canal públic italià Rai Due una pel·lícula del 2009 de títol The New Daughter (La Nova Filla). El protagonista és el conegut actor Kevin Costner, junt amb la jove (llavors 15 anys) i molt bona actriu catalana, Ivana Baquero. Al final hi ha una certa implicació del gènere d'horror, que mai no m'ha atret. Però hi vaig trobar un gran significat en relació amb la incomprensió entre els adolescents i les seves famílies. Està mostrat amb calidesa. No hi ha bons ni dolents, sinó desconcertats.

Si dic que estem en una situació de crisi econòmica passaré per ximple: tothom ho sap. En canvi, hi ha altres crisis també gravíssimes a les quals ens hi hem acostumat. Són generals i passen per banals.

Llegeixo en publicacions professionals internacionals alguns treballs sobre les relacions dels pares i mares amb fills i filles, o sobre la integració dels adolescents a la societat. Quedo esgarrifat. Dono per entès que a casa nostra estem pitjor que potser enlloc d' Europa.

Tenim una societat sense valors compartits, és a dir, de fet no tenim una societat, i uns éssers humans als quals se'ls hi ha volgut destrossar precisament la seva humanitat, des de la política. Aquí fa segles que dominen formes d'autoritat molt dures, ineficaces entre els adults i terrorífiques pels adolescents. Aquests, en comptes d'estar atrets pel seu aparent ingrés en la societat dels adults, n'estan espantats.

L'escola no funciona en relació amb les seves tasques elementals. Aquí tenim l'índex intolerable d'abandonament escolar. Per tant, és difícil imaginar que a l'escola es puguin detectar dificultats individuals d'integració i, en conseqüència, donar-se un acompanyament serè, individualitzat i eficaç. Es cometen maldats immenses amb total impunitat. Vaig tenir el trist honor de revelar en solitari que s'anava a destruir deliberadament la sanitat pública. Vaig anar amb peus de plom perquè no m'ho podia creure. Ara constato que em vaig quedar curt.

A més, integrar-se a què? A una societat que dia rere dia es constata que s'està esfilagarsant o dinamitant des de totes bandes? Vindria a ser com voler cavalcar damunt un mosquit embogit. El refugi obligat és mirar vers una altra banda, preferiblement els núvols. Al cap i la fi, han de pensar els polítics, els més joves encara no voten i els adults ja tenen prou feina a poder posar pa a taula. La culpa és dels adults, per descomptat.

Així, els joves han de començar per sobreviure, mentre senten (justament) que la seva vida serà encara pitjor que la dels seus pares, o que la dels pocs adults que els voldrien ajudar i no saben com.

A uns i altres, els costa molt intentar compartir valors, atès que pràcticament no en queden. Els han substituït mites absurds i pràctiques que dissimulen ben poc la seva violència intrínseca. Somniar en un futur millor ha esdevingut un deliri. Preval la llei de la selva i la convicció que l' interès de cadascú és anar contra tots. Vivim junts però sovint amuntegats, com el bestiar, i a base de donar-nos coces.

El sentiment col·lectiu d'humanitat i el personal de tendresa, com a primera i obligada providència, han fugit. Qui els conservi ho ha de fer d'amagat, o pot passar per "camp" que diria l'admirada Susan Sontag. En la Transició tot allò més íntim i bàsic va ser catalogat en l'arxiu de la política, des d'on es va voler controlar, cosa avui assolida. Ens hem empobrit no solament econòmicament. No calia un milfulls legislatiu i , a més, posar-lo en mans dels que els volien anul·lar. Només calien uns quants principis, humans i racionals. Aviat tot va esdevenir una còmica pallassada, protectora de lladres, com es constata del tot ara.

Els éssers humans hem sobreviscut, però estem mutilats. Ni ens podem parlar amb claredat perquè s'han creat argots administratives que ningú entén. No hi ha debats seriosos perquè no n'hi pot haver, malgrat que avui no hi hagi censura.

Tampoc veig que hi pugui haver aviat, o potser mai, "Pau, pietat i perdó" com va reclamar el president Azaña el 1938. També ha desaparegut la dita que el gran psiquiatra, tant anys exiliat i tan oblidat aquí, Francesc Tosquelles (1912-1994) havia après a Reus de la seva mare: "Seny i amor, amo i senyor". Tenim "Desori i odi, cabdills i arreplegats".