El principal paradigma que cal tenir al cap per a entendre la política catalana consisteix en el fet que Artur Mas no vol deixar la presidència de la Generalitat fins al novembre de 2016. Dit en termes gastronòmics, això és el tall i la resta sempre és un acompanyament. No és una opinió sinó un fet del qual m'he informat fins al darrer pèl i el darrer senyal.

Per la seva banda, tot ERC vol forçar-lo a anticipar les eleccions autonòmiques a inicis de l'any vinent. El pressionen tant com poden perquè tota la direcció d'ERC tem que Mas sigui capaç d'efectuar una altra giragonsa, pactant amb el PSC per fer la viu-viu fins al 2015.

El PSC no diu ni ase ni bèstia, però tota seva direcció afirma que no ha rebut ni la més mínima proposta de diàleg pressupostari o de qualsevol ordre. Tot indica que és la pura veritat.

Tot el que he afirmat és literalment ?exacte. Però la informació dels mitjans públics i controlats (és a dir de la immensa majoria de la comunicació social casolana) vol fer creure que el fet determinant és la consulta, la independència i tot això. Ho volen fer creure amb un bombardeig informatiu inèdit en democràcia.

Ells saben que la veritat és el que he exposat. Per tapar-ho alteren les posicions de la causa i de l'efecte. La causa és la voluntat de Mas de ser a la poltrona i l'efecte nascut d'aquesta causa és un galimaties conceptual que fa caure d esquena. No hi fa res. Creuen que qui dies passa anys empeny. Hi afegiria "i país que ensorra".

Tothom sap que per la via d'incrementar la tensió, de la injúria, de la constant anada vers la trencadissa i de la creació de tensions constants no solament resulta absurd pensar en res de positiu (per a ells la utòpica independència) sinó que Catalunya es va enfonsant en un gran pou.

Mas i Homs hi excel·leixen. ERC també. Però no pot deixar de mostrar que el seu temor principal és Mas. Es vigilen l'un a l'altre i tot el que diuen s'ha d'interpretar en termes de confrontació interna entre independentistes. Qualsevol que s'entretingui a constatar-ho, sobretot escolant Junqueras, ho podrà constatar. Va d'això i de res més.

Hi ha una autèntica guerra per veure qui és més radical, quan està perfectament clar que la porta de sortida de l'actual maremàgnum només pot arribar per la moderació, pel diàleg, per un compromís del qual ningú tan sols n'exposa els caires. S'entén: el que aquí digui que s'ha acabat l' hora de pati d'escola (en realitat, dotzenes de mesos), serà massacrat per un clima mediàtic dedicat precisament a fer això.

A més, de moment, aquesta demagògia funciona. Sóc dels que creuen que el 9-N serà presentat com un gran èxit pel món mediàtic català. Fins i tot potser ho serà. Però sigui el que sigui, la Generalitat té poder de sobres per mostrar-lo com li calgui.

Com a fet cert, ja tenim l'immoral rentat de cervell de TV3 i la insòlita decisió de la Generalitat d'imposar propaganda gratis del 9-N als mitjans radiofònics i audiovisuals privats. Fa tremolar pensar que aquesta gentalla arribés a manar en un Estat que farien a la seva mida.

Una mida que, per cert, no exposen, excepte pel que fa a la creació, ai las, d'una Marina Militar.

Superar tota aquesta bogeria serà un treball de decennis. Molta feina haurà de passar per destruir un món mediàtic que, concebut deliberadament per manipular, se supera a si mateix. Els espots comercials de TV3 arriben a constituir un repòs per a l'esperit. TV3 ja no és un element perquè els ciutadans es puguin forjar lliurement el seu propi criteri, sinó per impedir-ho. Per això molts no arriben a veure que som presoners d'una lluita d'egos entre aventurers irresponsables, i no solament això: podran evitar fer balanç del que han fet fins ara i també callaran el que pensen fer de concret, de realista, ?d'efectiu.