No conec ningú que no cregui que ERC guanyarà les properes eleccions europees, el juny vinent. Les fonts que trobo més convençudes són les de CiU. Resultarà que una coalició més o menys europeïsta -uns eurodiputats més i altres menys i UDC més que l'actual CDC- serà substituïda a Brussel·les per un altre partit (ERC) que ha estat sempre en contra de totes les decisions europees cabdals.

Tinc l'esperança que la consulta i l'independentisme acabaran com un foc d'encenalls. En canvi, confio que continuaran celebrant-se totes les altres eleccions, la primera de les quals seran les europees, de les quals acabo d'exposar què es veu a venir.

Per les eleccions generals i per les catalanes també trobo, de manera concordant, atenuada per la llunyania, la mateixa predicció. Que un galifardeu pugui ser el referent català a la Unió Europea deixa força astorat. Què dir si un Tardà o un Bosch són els referents a Madrid? He trobat persones intel·ligents, i per tant contràries a l'independentisme casolà, que creuen que serà millor que guanyi ERC. En estar convençudes que CDC ha esdevingut un Cavall de Troia d'ERC, creuen que seria millor treure les màscares. Confien que ERC produirà una reacció de rebuig més forta, que és el que aquelles persones volen.

Personalment, sempre m'han esgarrifat les polítiques basades en la famosa frase de Lenin segons la qual "com pitjor, millor". La majoria de vegades l'empitjorament només ha estimulat a més empitjorament. En tot cas, finalment desapareixerà la visió paternal de CDC que Pujol va saber instaurar. A més, ERC no podrà generar la falsa imatge de bona gestora que uns pocs somiatruites encara apliquen a CiU. A Girona ERC va tenir poder hi va fallir estrepitosament, com tothom sap.

Ara bé, què passarà amb CDC? Continuarà sent dirigida per qui l'ha conduïda a la marginació? Costa d'imaginar, però tot això de l'actual independentisme és tan irracional que vés a saber.

ERC porta molt de plom a l'ala. Ja no és la que va refundar Heribert Barrera en la Transició. Ho creia el propi Barrera, amb qui vaig mantenir una relació regular fins a la seva mort. Evitava pronunciar-se en públic, però a mi m'ho va explicar, en dinars periòdics que enyoro. Barrera creia que a ERC el desastre començà, quan el 1987 fou substituït com a secretari general per Joan Hortalà. Afirmava que aquest va obrir la porta a caps de colla procedents del terrorisme, cosa que ell mai no hauria permès. Aquells personatges van ser i són el que són, i pesen.

En comptes d'anar dient que uns inútils i uns esbojarrats seran substituïts per un altres m'agradaria poder escriure que s'albira una anada vers la moderació. Ara bé, seria mentida. Si hi ha altres novetats, el més probable és que també impliquin més radicalització. O sigui, que a patir. Incomprensiblement, no es veu en la política catalana cap intent, per modest que fos, que hi hagi ni un contacte, un debat i ja no dic una entesa entre gent pacificadora d'arreu de l'Estat i de Catalunya. N'hi hagué molts, normalment en l'ordre cultural, fins i tot en el franquisme (per part d'antifranquistes) i ja no diguem en la Transició. Ara no.

Anant a un moment encara més dramàtic, cal recordar que quan estava a un pèl d'encetar la Primera Guerra Mundial, el dirigent socialista francès Jean Jaurès va intentar una entesa pacificadora amb el socialdemòcrates alemanys, mentre Lenin estava encantat amb l'inici de la guerra, sense la qual no hauria pogut prendre el poder. A Jaurès, el seu intent pacificador li va costar la vida, assassinat per un ultranacionalista, que en començar la guerra civil espanyola estava a Mallorca, on fou assassinat per diguem-ne "incontrolats" republicans. Ara tenim un altre tipus d'incontrolats, mentre que ningú no es mou per intentar reordenar un futur que avui causa por, ben justificada.