Aparentment no passa res. Però en realitat a Catalunya el poder polític real ha canviat de mans. Avui l'encarna un magma radical format per ERC i l'Assemblea Nacional Catalana. Si vols preveure el futur immediat has de mirar cap a la trencadissa pura i dura que encarnen ambdues organitzacions, on palesament no hi ha res ni ningú de bo.

En canvi, hi trobes el fil conductor del nostre deliri, més que no pas contemplant el penós espectacle del Palau de la Generalitat i no dic res de la inactivitat del Parlament, un ens que només ha aprovat una llei - poc important - en dos anys.

Hi ha un altre lloc on també pots fixar l'atenció, si bé resulta molt esgotador. És la immensa màquina propagandística subvencionada des la plaça de Sant Jaume, però emfàticament qualificada d'"espai mediàtic català".

Aquest nou poder de fet no exposa un rumb seriós ni fa que donin la cara els capitans reals. Ensenyar-nos Carme Forcadell fa riure. Això sol passar en les situacions inestables, quan es fa política a sotracs. No són temps de claredat, sinó exercici del poder per la confusió. Ho va deixar molt clar Harold Pinter en el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura, el desembre del 2005. "La majoria del polítics - afirmà - no estan interessats en la veritat, sinó en el poder i a conservar aquest poder, encara que per aconseguir-ho s'hagi de mantenir el poble en la ignorància".

A casa nostra això és una veritat lapidària. En comptes de gestionar la realitat immediata s'ha imposat el criteri d'invocar falsàriament grans miratges sentimentals. Totes les monstruositats són tapades amb la invocació d'objectius sublimats.

Això acabarà esgotant, però el dia en què succeirà encara no ha arribat. Els mitjans subvencionats fan realment la feina d'ensarronada lírica que tenen encomanada.

Què passarà quan els problemes reals acabin imposant-se? Encara no se sap, perquè ningú està preparant per aquell dia. Però suposem que demà es descobreix un escàndol monumental que desmunta l'olla que està bullint. No penso en res imaginari, sinó en una situació adient a la nostra realitat, és a dir un daltabaix com va ser la Tangentopoli italiana sorgida el febrer del 1992. Hi ha raons objectives perquè això pogués passar. Només un babau ho pot ignorar.

A Itàlia van desaparèixer la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista. Què desapareixeria aquí i sobretot què sorgiria? Ningú ho sap i sembla que ningú ho intueix, si bé més valdria tenir-ne una idea.

A la Catalunya d'avui tenim tots els pitjors mals dels Estats llatins i alguns altres de complementaris. Mirant els nostres rànquings en qüestions bàsiques l'analogia òbvia resulta ser amb Grècia, que ja és dir. En tot cas hi ha una sobredimensió dels perímetres de l'administració i de la política, així com del poder omnímode de les cúpules de l' una i l'altra.

No som un país de grans pensadors. Ara no en tenim ni de petits. Malgrat això tenim una tendència que fa feredat a la retòrica abstracte. Per això hi ha tants pallussos que adopten actituds grotesques, d'allò que alguns en diem de pet bufat, de petulància per tapar la ignorància i la incapacitat per jutjar, així com assumir, la nostra trista realitat.

Això explica que hi ha hagut persones que han caigut de quatre grapes en la bestiesa de la independència. Estan convençuts que si les coses ens van malament ha de ser per culpa d'altres i que no ens deixen prou pista lliure, altrament guanyaríem totes les curses.

Per desgràcia, no hi ha pastilles que curin aquest deliri. Són molts anys de complicitats en la sembra de cofoisme a dojo. Què podrem fer quan es comprovi que som un camp esdevingut més erm que mai abans? El pitjor seria refugiar-nos en un encara major autisme. Crec que la majoria de joves no cauran en aquesta trampa, com acredita la seva voluntat general (i justa) d'anar-se'n. Si jo en tingués edat, també fugiria, malgrat estar convençut que l' independentisme fracassà. Ara bé, podem donar un espectacle que ens cobreixi de vergonya per sempre més, mentre que els anys d'insolent inacció ( o d'acció per empitjorar, com és palès en sanitat, ensenyament, economia i cultura) poden fer que ja ens hàgim tornat en una cosa ridícula i irreparable.