Dimarts passat, en ocasió d'anunciar-se oficialment que no hi hauria un pressupost per al 2013, es va veure amb claredat que la Generalitat finalment ha entès que les seves bàrbares retallades sanitàries són la principal causa de la pèrdua de vot de CDC.

Ara bé, no està disposada a deturar-les, ni gens ni mica, ans el contrari. En realitat només es pararan quan no quedi res per retallar. Ja veurem què faran aleshores, perquè no tenen capacitat intel·lectual ni per concebre un model alternatiu, per dolent que aquest pogués ser. En sanitat, com en tot, CDC es defineix pel que no vol i pel que destrueix, sense ser capaços d'articular una alternativa.

Ara volen tenir un discurs sanitari encara més confusionari. En aquest marc cal situar l'anunci -un més- de la Generalitat de crear un pla interdepartamental de Salut Pública abans de final d'any. Hi posen al davant el cap de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, funció en la qual Antoni Mateu ha estat un desastre.

El concepte de Salut Pública és molt important però aquí sempre ha estat ignorat i menystingut. No crec que ni el deu per cent dels parlamentaris catalans en sabessin parlar durant un minut. Per tant, un cop més, hi ha camp per fer demagògia.

Vist el trist resultat de la comissió parlamentària d'investigació en salut i del pacte nacional de salut, segur que estem davant una altra volada de coloms demagògica. Sempre es vol tapar el que és substantiu: la destrucció deliberada, des de la Generalitat, del sistema sanitari públic que teníem.

Pot semblar que exagero, però no és així. Ara bé, algun dia s'haurà de fer un balanç i també reconèixer que la cançó de l'enfadós consistent a trobar causes externes no pot durar per sempre.

Tampoc podran durar les cabòries ideològiques independentistes, que mai s'han aguantat per cap lògica interna ni per cap referent intel·lectual. Només usen eslògans publicitaris emotius.

Tot és tan poc consistent que per copsar-ho una mica s'ha de creure que hi ha una especificitat catalana, quant a ximpleria. En efecte, el que està passant aquí no resulta comparable amb gaire res. Es podria explicar si estiguéssim en una guerra en el sentit militar de la paraula, o en una postguerra propera a un conflicte civil. No és el cas.

Certament, tenim una crisi econòmica de cavall, però també la tenen altres països (més atenuada, excepte Grècia) on el que passa a casa nostra no podria ser dut a terme. Si a França algú intentés efectuar una destrossa sanitària com l'haguda aquí, veuríem com París cremaria pels quatre costats.

Si aquí no hi ha reaccions tan fortes com caldria és degut al fet que intel·lectualment estem estossinats des de fa molts anys i la Transició no ho va millorar. Llavors s'havien d'articular pensaments polítics que tinguessin un tronc comú, perquè els prop de 40 anys de franquisme requerien noves formulacions, no pas recuperar pedaços ensucrats dels temps de la Segona República. Aquesta, per cert, va comptar amb intel·lectuals millors que els actuals, però tampoc va ser res de l'altre món, exceptuant que el nivell de corrupció era menor.

Hi ha milers de raons per estar contra la base funcional dels partits, siguin espanyols o catalans. Precisament per això cal cercar un model nou, on el perímetre del poder dels partits i de la política sigui menor. Però amb què omplir el buit que hi hauria? Per substituir uns que ho han fet malament cal tenir uns recanvis respecte als quals hi hagi alguna esperança que ho farien millor. Ho he exposat a molts amics i cap d'ells m'ha sabut donar cap nom. Per tant, sembla molt probable que a la propera tardor hi haurà alguns col·lapses de primera magnitud. Però ni això incita els polítics a elevar el seu ras discurs, a estudiar els temes de primera magnitud i, en definitiva, a assumir que ells mateixos s'han de refundar.