VOTI AQUESTA NOTÍCIA
la guspira

L´ENGANYIFA NACIONALISTA DE MAS

17.03.2013 | 06:30
L´ENGANYIFA NACIONALISTA DE MAS
L´ENGANYIFA NACIONALISTA DE MAS

L alternativa era entre una retallada pressupostària d'un 15 per cent o bé evitar un pressupost pel 2013, prorrogant el del 2012. Això implicarà una reducció de més del 25 per cent. Foc o brases.
Quant un polític de CDC o d'ERC parla del pressupost notes que el tema no l'interessa, malgrat ser d'importància cabdal per a tots els ciutadans. Es detecta de seguida, com es veu si una dona que parla tenint un nen en braços és la seva mare o no.
Els polítics als quals em refereixo -Mas, Junqueras i l'inhumà Ruiz - estan només interessats en el seu poder. Erròniament, creuen que la seva única sortida és donar la culpa de tot a "Madrit". Van pel camí dels totalitarismes. Un cop definit el Cel de la independència, tot el que dificulti arribar-hi ha de ser necessàriament l'Infern.
Hi havia problemes en el Reich nazi? Certament. Per dir-ho posant un exemple de tots els llibres de Teoria Econòmica, es va deixar de fabricar mantega per construir canons. Però no va passar res, perquè hi havia les policies polítiques i els tres primers camps de concentració (Dachau, Buchenwald i Sachsenhausen, que he visitat) van ser inicialment per internar-hi i matar-hi alemanys.
Però potser era més eficaç la falsificació de la realitat. Tots els mals havien de ser culpa dels hebreus, dels francmaçons i de la impuresa racial. A la Unió Soviètica, de la qual el nazisme va copiar el sistema de camps de concentració (el gulag, fou creat per Lenin) i la monopolització estatal de tot discurs, hi havia una situació comparable, amb mitologies diferents
No hi ha d'haver amalgames, com tampoc s'ha de parlar de màfies catalanes: aquí no es mata. Però els dos totalitarismes van ser tan monstruosos que els caldria tenir-los per antimodels permanents, fins i en tot les coses potser menors, malgrat que l'adoctrinament, com la manipulació de la realitat, no ho són gens menors.
Heretar el desastre administratiu i polític reconsagrat per Mas serà esgarrifós. Però això no ens pot fer oblidar que n'hi ha un altre de pitjor i més determinant, si bé difícil de precisar. Es tracta del desconcert intel·lectual i conceptual existent a Catalunya per manca d'anàlisis serioses del fet nacional, amb visions modernes. Hi ha un Cel però no un "corpus" de la religió nacionalista, cap ni un.
Vaig dedicar anys, centenars d'articles, alguns treballs i algunes conferències als drets nacionals, en la seva vessant contemporània. Vaig fer de Sísif, el personatge mitològic condemnat pels déus a pujar una roca al cim d'una muntanya, des d'on tot seguit rodolava vers el pla. Era pujar, suar i deixar-ho tot igual.
Amb el sinistre Zapatero va succeir quelcom de comparable. La manca aquí d'un bon coneixement del desastre que havia estat el comunisme va permetre un cert rebrot tronat d'aquell totalitarisme.
A Catalunya es va deixar intocat el nacionalisme estatista del segle XIX, que, un cop deixat de banda el Romanticisme, no va ser de drets, sinó d'opressions diverses. Per sort, ara el tema dominant ha passat a ser el dret a la diversitat, ben compresa la lingüística, en un marc que mai més no pot deixar de ser molt supranacional. Els drets humans són la goma que ho ha d'enganxar. La monstruositat de la Pau de Westfàlia (1648), instaurant el dret absolut dels Estats, no ha de ser retocat a favor d'uns o altres, sinó enterrat ben fondo, com els seus continuadors, els dos totalitarismes, també estatismes desfermats.
A Jordi Pujol el treia de polleguera sentir qualsevol cosa sobre el nacionalisme que s'apartés del seu utilitari i pobre discurs. Pujol féu joc brut per impedir-ho tot, causant dany, i ell ho sap. Va crear un buit que ha permès les bajanades sobiranistes de Mas.
Cal esperar que el sobiranisme aviat passi a ser -com el comunisme de Zapatero- un mal record. Abans, a Catalunya s'ha de poder escriure i debatre en llibertat. Ara no és possible. Mas ho sap i s'hi complau. Si es debatés, Mas no tindria res a dir, cosa que ell, que mai no ha entès ni un borrall del fet nacional, també sap. Ha fet creure que era un descobridor d'un món del qual no havia vist ni un mapa ni li havia provocat mai cap interès. Ell ho sap i sap que jo ho sé. Com a enganyifa, ha estat genial. Però tot s'acaba. Però els vells fets polítics i humans no es poden deixar a la mercè d'aventurers i de demagogs. Permetre-ho és córrer un gran perill, com s'està encara veient.

Enllaços recomanats: Premis cinema