UNA CATALUNYA IRRECUPERABLE I SENSE ARGUMENTS

15.03.2013 | 10:05
UNA CATALUNYA IRRECUPERABLE I SENSE ARGUMENTS
UNA CATALUNYA IRRECUPERABLE I SENSE ARGUMENTS

U bon adagi popular sentencia que si deus mil euros a un banc, tens un problema, però si li en deus mil milions és el banc qui el té. Deure mil milions és més greu, i implica un procediment judicial diferent. Però en l'ordre pràctic, en el segon cas, el banc té més difícil poder cobrar que no pas poder fer-ho del modest deutor de només mil euros.
La difícil quantificació en diners dels problemes polítics, morals i intel·lectuals de la política catalana no equival a mil milions sinó a molts més. De fet, és la pitjor de les quantitats: una d'indefinida i sempre creixent.
Qui podria convertir la maligna TV3 en un mitjà europeu més? Conec aquella casa. Va començar les emissions quan les meves cordes vocals, en un acte imperdonable, pronunciaren el mot "top". Crec que ara és irreformable, malgrat que la vaig concebre (ingènuament) per ser l'antítesi del que és. Qui pot convertir l'ensenyament en tan sols acceptable? Qui pot generar un món cultural lliure, no pas assistit i esclau? Res a fer, en res.
Ho demostra la lectura dels diaris, malgrat que en general estiguin molt domesticats i hi escriguin un fotimer de personatges servils. El mot servil està compost de "ser" i "vil" afirmà el meu enyorat amic i gran catalanòfil Arturo Soria Espinosa (1907-1980) en un seu llibre d'epigrames. O sigui, que d'exageracions periodístiques, res. Hi ha envernissades i dissimulacions d'una realitat catalana pitjor i medul·larment corrupta.
Patim una conxorxa politicomediàtica que fa feredat, amb "intercanvi d'informacions" entre periodistes (que l'obtenen fent creure que és només pels seus mitjans) i fins i tot l'altament polititzada policia catalana. Soria, amic del gironí doctor Pompeu Pasqual i Carbó, del poeta "Pere Quart" i de l'inefable lleidatà Antoni Blàvia Esquirol (1915-1994) ( l'amic que em va presentar a Felipe González) diria que la barreja dels mots "policia" i "política" creen un concepte clar, el de "policia política".
Estem en una societat (la catalana) que té poc a veure amb res de bo, excepte la paciència (ara excessiva) dels seus habitants. Una societat de la que costa, més i més, creure que els seus problemes siguin solucionables.
Imaginem-nos que un grup de persones intentés treure la podridura que ens ofega. Si fossin uns polítics els liquidarien els seus propis companys, convertits en un arc de Sant Martí de l'immobilisme que ells han creat. Si sorgissin de fora de la política, també.
Fa un temps havia somniat, com a mera hipòtesi, que la regeneració només podia sortir de fora de la política. Ara diria que tampoc. Certament, la podridura va començar per la política, com el peix comença a podrir-se pel cap. Aquí fou de la mà, conscient i deliberada, de Jordi Pujol, enfollit per la seva set de poder i per un reaccionarisme carlí de primera. Ara bé, si no hagués estat ell, ho hagués fet un altre. Feia anys que Catalunya estava erma i un estúpid cofoisme ens ho amagava, impedint que reaccionéssim.
Tarradellas, de qui puc demostrar que el vaig conèixer durant decennis, començant de nen, tan bé com a Pujol (és a dir, molt) va estar a punt de muntar un captiveri social força comparable. Ara bé, ell hagués segat des de l'arrel tot populisme demagògic, com el que ara ens ofega. Tarradellas ja havia viscut un altre caos i n'estava vacunat. Moltes vegades em digué, durant les meves estades a Saint-Matin-Le-Beau: "A mi només em va fer por la FAI". Ara tenim una FAI però encara més magmàtica, i de vernís sobiranista. Intel·lectualment, l'actual trencadissa populista és més incomprensible que el comunisme llibertari de la FAI. Bakunin i Kropotkin són una olla. Però el sobiranisme ni tan sols té cap olla referencial.
He començat tocant de peus a terra i voldria tornar-hi, dient que la cosa aquesta de Mas no s'aguanta. Ho veu un cec. El mullader ha arribat a ser tan gran i tan multiforme que pot continuar petant -com fa ara- durant més temps. Tanmateix, no és una au Fènix, perquè aquesta forma part d'unes immenses cendres. Com que Mas no sap (mai no ha sabut res) com anar vers algun lloc, continua enrocant-se i destrossant-nos, com a societat i com a poble, que abans foren acceptables. Ell fa que juga a "jo o el caos". Per tant, tenim el caos. Qui no ho vegi per si sol o es cregui que la culpa és de "Madrit" no val la pena que em llegeixi.
La realitat, el que es veu pels carrers, si mires sense cabòries apriorístiques, és més reveladora. Els membres de CDC ho tenen encara més fàcil, demanant i remenant, amb l'esperit i el cor oberts, dins del seu propi partit, o el que en quedi. No cal que pateixin per no rebre el seu vell i tradicional "Argumentari!", explicant què han dir quan hagin de defensar CDC, perquè Mas ja no té ni arguments i no n'envien des de abans del 25-N. Oi que no vaig errat? Oi que potser plegar hagués estat, per part de Mas, més patriòtic que no pas haver forçat a plegar del Parlament (però no pas de CDC) a un bon i honest substitut, com encara pot ser Lluís Recoder?

Enllaços recomanats: Premis cinema