Vaig ser un bon amic de Manuel Ortínez (1920-1997). Indiscutiblement, ell va ser la persona que va concebre, del no res, i executar, amb molt d'enginy, el retorn de Josep Tarradellas. Se li va acudir la idea rumiant, tot sol, a la seva casa de Calella de Palafrugell.

Sense cap petulància, haig d'admetre que vaig ser la persona que millor va seguir tota l'operació des del molt primer moment. Quan vaig creure que calia explicar-ho a Joan Raventós vaig ser jo qui va presentar-li Ortínez, en presència d'algú que està viu.

En els darrers anys de l'exili de Tarradellas, jo tenia una relació quotidiana i de gran confiança amb aquest i Ortínez, dos homenots, que diria Josep Pla, escriptor que, en canvi, qualificava Jordi Pujol de "milhomes". Tarradellas i Ortínez em varen dir infinitat de vegades "això només t'ho dic a tu". Encara avui solament n'he explicat alguns polsims. Abans i ara crec en el secret professional. A més, ara ja anem prou malament, per raons més immediates, com per explicar fets complexos i manipulables basats en apriorismes.

Quan el desembre de 1979 Ortínez va decidir dimitir com a conseller de Governació de Tarradellas em va trucar per informar-me'n. Una vegada més, va demanar-me "no en diguis res fins que sigui oficial". Així ho faig fer.

Pocs dies després el vaig trucar per dir-li que acabava de rebre la nota de premsa de la Presidència de la Generalitat, que reproduïa textualment (en aparença) la seva carta de dimissió. Semblava que era completa, atès que incloïa l'encapçalament (allò de "Respectat President" i l'acomiadament ("Disposeu del vostre", etcètera). Em va demanar que li llegís. Ho vaig fer i em va demanar que tornés a llegir-la, més a poc a poc. També ho vaig fer.

A continuació em va dir: "m'han retallat un paràgraf sencer, en el qual afirmava que renunciava als quatre anys de sou de conseller als que tenia dret, argumentant que ja em guanyava bé la vida". En efecte, així era. S'havia volgut fer creure que es difonia tot el text de la carta, però s'havia censurat un paràgraf cabdal. Per això la Generalitat havia evitat difondre una fotocòpia de la carta.

Tant ell com jo, separadament, vàrem voler saber com havia anat la cosa. Ho vàrem aconseguir fàcilment, malgrat que, sobre el paper, les deliberacions del consell ?exe?cutiu són secretes.

Ens assabentàrem que tots els consellers -i n'hi havia de tots els partits parlamentaris- havien d'estar d'acord respecte a suprimir aquell paràgraf, que podia representar un precedent que, sens dubte, ells volien evitar. Vaja, que no cal ser un geni per sospitar que, quan varen cessar, tots ells varen estar d'acord amb l'embutxacada que en Manuel havia refusat.

Com que sempre que puc evito l'acusació personal, no citaré tots els noms dels consellers. Només diré que, com a mínim, n'hi havia dos que eren infinitament més rics que en Manuel.

Llavors aquell fet em va semblar significatiu però segurament vaig pensar que era puntual. Estava errat. Allò no solament ha perdurat, sinó que ha empitjorat.

Aquí està la folla pensió que cobrarà el fins fa poc president del Parlament, Ernest Benach. Durant els primers quatre anys rebrà 104.008,95 euros per any, és a dir disset milions dues-centes seixanta-cinc tres-centes vint-i-vuit pessetes, o sigui un milió quatre-centes trenta-vuit mil set-centes setanta set mil pessetes al mes.

Quan Benach, que ara té 51anys, en compleixi 65 passarà a percebre una pensió vitalícia de 78.006,71 euros anuals (o sigui 12.948.996 pessetes). Per tant cada mes cobrarà més d'un milió de pessetes, fins que es mori.

Modestíssim empleat de la Generalitat -uns diuen que com a ordenança, altres afirmen que de jardiner- i sense cap formació coneguda o rellevant, la passada de Benach per la política ha estat com tocar-li la "grossa" de Nadal. Ha estat un incompetent. No ha aportat res de bo, ni serà recordat, com no sigui per l'esgarrifosa despesa, de nou ric, que va dur a terme en el seu ja magnífic cotxe oficial.

Que cap polític intenti fer de Ponç Pilat. Quan varen acordar amagar l'honesta actitud de Manuel Ortínez ja sabien el que es feien. També sabien quina era la situació salarial i de jubilació de Benach, ara esdevingut immerescudament milionari per la ?política, com tants altres. A més, Ortínez era culte, amb experiència i intel·lectualment brillant, característiques alienes a ?Be?nach.