Pau Donés ens ha sorprès amb una estremidora cara a la seva pàgina web en la qual escriu sobre un mal dia quan tens càncer. Aquesta solució a la qual s'ha aferrat el cantant de Jarabe de Palo, ens ha deixat gelats.

Fa un mes el cantant anunciava a les xarxes socials que tenia càncer de colon, va deixar paralitzat al món de la música. Va ser estupendament atès per les infermeres de l'Hospital, a les qui va dedicar una carta molt bonica. Ara ha decidit plasmar en el seu bloc el que li passa pel cap en un mal dia.

El cantant confessa que està al màxim, que no li donen ni el cos ni el cap per a més, que està exhaust. Així comença la seva carta: "Perquè ens hem d'enganyar, amb tot això que m'està passant de tant en tant apareix un mal dia". Ha estat molt clar en exposar els seus sentiments d'una manera tan oberta, es troba malament i no ha dubtat a deixar-ho clar.

Pau Donés ha començat a caure en les urpes del càncer, però demostra força. A la carta ha mostrat que un mal dia pot deixar-te esgotat, però quanta més força i valor li poses a alguna cosa, més fàcil és suportar-la.

Carta de Pau Donés: «Avui no tinc un bon dia»

Perquè ens hem d'enganyar, amb tot això que m'està passant de tant en tant apareix un mal dia. Per exemple, avui. Comparteixo aquest dimecres 30 setembre 2015 amb vosaltres, a pèl, tal com ho estic vivint, perquè potser voleu saber com són els meus dies xungos, però sobretot perquè el compartir-los m'alleuja.

Avui estic trist. Trist perquè tinc càncer. Perquè no em trobo bé. Perquè els meus estan tristos. Perquè tinc el cap al màxim i el cos a zero. Perquè aquest matí no tinc ganes. Perquè tenia molts plans i de sobte es van esfumar. Perquè estaré un any sense poder nedar, sense trepitjar la neu, sense pujar a la moto, sense viatjar, sense tocar € . I perquè per si fos poc, ahir em van dir que el fred, que és del que més m'agrada al món, amb la quimioteràpia es convertirà en el meu principal enemic.

La setmana que ve començo el tractament i estic cagat de por.

Avui no estic molt animat, la veritat. La pregunta de «Quant em queda?» ha tornat al meu cap, i encara que tot apunta que molt, amb el càncer mai se sap.

Avui estic fins els ous d'estar malalt, perquè si no ho estigués, demà viatjaríem a Lima i després començaríem una gira pels EUA. I li posaria cera a la taula d'snow, i me n'aniria a fer un volt amb la moto, i els meus no estarien tristos ...

Avui tinc un dia de merda, ho reconec. Encara que també reconec que tinc dret a tenir-lo. No passa res.

Procuro evitar-los, però amb tot això del càncer de tant en tant em ve el 'bajón'. Avui la tinc, i volia explicar-vos el que em passa. Ja veieu estimats, no tots els dies són de color de rosa. Avui tinc un dia gris, tot i que sé positivament que demà, quan em llevi, tot tornarà a ser blau com sempre.

Pd: I una altra cosa, a aquest puto càncer li donaré d'hòsties fins al carnet d'identitat. He dit!