Blog 
Vent blau
RSS - Blog de Francesc  Cruanyes

L'autor

Blog Vent blau - Francesc  Cruanyes

Francesc Cruanyes

Francesc Cruanyes (Figueres, 1961). Periodista i llicenciat en Història de l’Art. Ha treballat en premsa, ràdio i televisió, on ha dirigit i presentat diferents programes i informatius. Allò que més li plau és navegar en mar, el vi, la cuina, escriure i conversar. ...


Arxiu

  • 26
    Gener
    2015

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Adéu-siau, fins ara

    Fa trenta-sis anys. El 1979 vaig publicar la meva primera col·laboració esporàdica en aquest setmanari, i en fa onze que escric ininterrompudament aquesta columna que vaig batejar Vent blau com a tribut a la tramuntana i a un vaixell de vela que ja no tinc. No he faltat cap dimarts. Aquest és el darrer. Haig de ple-gar.
       
    Publicar un paperet a la contraportada de L’Empordà té un bri de gosadia, una mica de confessió, un punt de desvergonyi-ment. Sempre he sostingut que escriure des de casa per als de casa és un afer delicat, té més perills que fer-ho des d’una tribuna generalista, nacional. Sé què em dic: quan toca, reps la floreta a peu de carrer; quan burxes, et claven el ganivet abans d’arribar a la cantonada. La proximitat té aquestes coses, però a base de despullar-nos de mica en mica ens hem anat coneixent. I ara un passeig per aquí, ara un cant al paisatge, ara un lament, una dis-plicència política o una declaració d’amor, les setmanes i els me-sos han anat passant fins a establir-se una relació de franquesa. El mar i la terra, la carena, la plana i la badia, l’Albera, cap de Creus… i aquesta Figueres que tant m’estimo, l’ànsia del poble i les il•lusions de la gent m’han servit de guia humil per aprendre a observar les coses més petites, per saber que cal lluitar per les reivindicacions més grans. Si d’aquesta setmanal lletania n’ha sorgit cap complicitat o constructiva desavinença, jo em dono per ben pagat.
       
    Voldria regraciar el director editorial d’aquesta capçalera, per la fe en el periodisme local, i la persona del seu director, a qui dec la confiança personal. Mai cap tema no ha estat motiu d’objecció, i quan algú s’ha queixat d’una opinió meva sempre han sortit en defensa de la llibertat de l’articulista.
       
    Ara haig de plegar. De molt amunt en l’escala del poder i la casta administrativa em comminen a deixar de publicar. Vaig co-mençar a fer-ho al segle XX. Al XIX cremaven llibres. Al XVIII cremaven els escriptors. Al XXI, els contraris a la lliure expressió de les idees tenen maneres més sibil·lines de silenciar.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook